Publicitat
Publicitat

Pluja d’agost

Semblava impossible, amb aquella calorassa immobilitzadora. Però uns núvols que venien de l’altra banda del Ridaura, com de borra, cada vegada més foscos, van anar avançant sobre el port d’Aro. La llum es va anar apagant. El mar es va tornar d’un blau de Prússia obscur. Una ràfega d’humitat freda va sacsejar les espinades i, de cop, unes gotasses espaiades van començar a tacar el terra, polsós.

La negror es va anar fent cada vegada més intensa i els grumolls de la borra dels núvols van desaparèixer de cop i una cortina llisa i grisa es va establir sobre tota la platja de Riuet. Semblava impossible, però plovia. Lentament, però plovia. Sense massa ganes, però plovia. I aviat la platja va quedar deserta. El paviment de l’entrada del bar Canalla aviat va quedar moll i l’olor inconfusible de la pluja sobre la terra resseca va produir una sensació d’alleujament general. Sí, semblava impossible, però plovia.

Aquella pluja imprevista va canviar-ho tot. ¿I si passés una cosa semblant el 27 de setembre?, vaig pensar. ¿I si vingués una pluja inesperada de vots, com inesperada ha estat la pluja d’avui, i provoqués en tot el país un canvi meravellós de clima, una humitat fèrtil, un alleujament de la calor insuportable de l’opressió i la burla? Quina felicitat!

Ensonyat en el benestar de la pluja, començo a somiar paradisos segurament impossibles. I, com aquell corb marí que havia aguantat impassible sobre la roca tots els afronts de la desolació canicular, em cabusso ara en unes aigües transparents imaginàries i hi nedo submergit. ¿I si tot fos possible? El cor se m’eixampla, respiro fondo, retrocedeixo en el temps i recupero la il·lusió perduda de la joventut.

S’ha acabat de cop l’estiu de la sequedat i ara tot sembla nou. Miracle de la pluja d’agost. ¿Tornarà la calor esclafadora i el mal humor? Segurament. Però, per ara, hem pogut dormir a gust, hem vist els pins i els canyars nets de la seva pols gairebé congènita i, al mercat, tot ha tingut uns colors diferents.

Les tomates s’han il·luminat amb uns vermells més sucosos, les albergínies han brunyit les seves pells amb unes gammes de morat més subtils, i els pebrots, els verds i els vermells, han guanyat un gruix de polpa amagada. Els verds, concentrats en la seva promesa de maduració imminent, han virat lleument cap a estranys rosats prometedors. I els vermells, ah els vermells!, han pres unes tonalitats sumptuoses, cardenalícies, que auguren un punt de picantor en els seus replecs carnosos. Les verdures són més verdes; les figues, més negres les de coll de dama o d’un verd més tendre les d’ull de perdiu; les carns de les xíndries, més aquoses i dolces i d’un roig esclatant. Els préssecs durans tenen un groc concentrat de cadmi obscur i els últims albercocs tocatardans han pres un to de mel i confitura. Ah, els colors del mercat que la pluja ha tornat a la seva virtut originària!

Feli, li dic a la Felícia, mentre m’acaba d’esclovellar un quilo de fesolets tendres, ¿com creus que petarà tot això? La Felícia riu i diu: malament. ¿Tu no creus que, amb aquesta pluja que ho ha amorosit tot, podem tenir alguna esperança? Ella em mira i em diu: ca. I torna a riure. Després li demano que em triï mitja dotzena d’ous. Que no siguin cagats, li dic, com faig sempre. I ella, rient encara més, em contesta: els ous rai, tots nosaltres quedarem ben esquitxats. No em facis patir, Feli, que avui estava content i ho veia tot lluminós. Ella calla. La Felícia és una mica bruixa i, aclofada entre les seves caixes de tomates, els seus rams de poniol i els seus conills, les veu venir. Fins demà, li dic, que vindré a buscar quatre tomates per amanir. Les tomates les trobarem. Però els vots em sembla que no. I torna a riure.

La delícia del mercat, net per l’airet transparent que ha deixat la pluja. El rellotge municipal toca les dotze i se sent, com cada dia, aquell petit fragment, massa petit, de la sardana Juny, de Juli Garreta. És una música alegre i plena que fa saltar el cor, satisfet de la collita. És una sardana pletòrica, solar, meravellosa. I el petit fragment que ens regala cada dia l’ajuntament et fa venir ganes de sentir-la tota. ¿No en podrien tocar una mica més? Sec al bar d’en Bruno, sota les voltes. Llegeixo La Vanguardia, en castellà, és a dir, en la versió original i no en la traducció catalana que ens ha costat tants diners. Ja em torno a posar trist. Que torni a ploure i que la pluja s’endugui tota la misèria que ens envolta. Vull l’alegria de la sardana de Garreta.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF