16/12/2016

A mitjans de desembre

3 min

Un amic em diu: cada any parles dels codonys i aquest any no ho has fet. No, encara no ho he fet. Però avui ho faré. Potser és massa tard, perquè si bé amb la llum d’octubre els codonys tenen un color daurat preciós i fins i tot al novembre, que van tornant-se més foscos, ambarins, són esplèndids, ara, al desembre, potser ja és massa tard per parlar-ne, perquè els cops que han rebut es manifesten en taques fosques, preludi de la seva macadura final.

Els codonys són una fruita que té vida, una vida llarga. I ens fan companyia tota la tardor i bona part de l’hivern, una companyia perfumada i al·legòrica, perquè la frescor de la seva olor quan els acabem de collir es va trasmudant en un perfum dens de maduresa primer i després en un de fatigat de vellesa. Són una mica com nosaltres. Potser també per la forma, perquè són abonyegats, com som tots en la nostra imperfecció, però són un estímul i un símbol d’allò que es pot treure de les nostres ànimes si ens sabem esforçar al llarg de les nostres vides treballoses. Els codonys sempre són promesa d’un codonyat confortablement dolç.

No es pensin que aquesta “teoria del codony” m’he l’hagi inventada jo, no. Josep Carner ja en va establir una primera versió fa molts anys. Precisament acaba de sortir un llibre que esperàvem des de feia molt de temps. Es tracta de l’edició crítica de la poesia de Carner des del 1904 fins al 1924. És a dir, des del Llibre dels poetas [sic] fins a La inútil ofrena. És una molt bona notícia, esclar, tot i que el que esperem de debò és una edició de Poesia, del 1957, en format de butxaca i en un paper bíblia d’aquests tan bons que fan ara. És a dir, esperem, i potser d’aquí uns altres vint anys el tindrem, un volum amb la poesia que Carner va triar, revisar i decidir que era la que el representava. Un volum que ens càpiga a la butxaca de l’abric o de l’americana i ens el puguem endur a tot arreu i ens faci companyia. Bé, en aquest volum que acaba de sortir hi podem llegir Els codonys tardorals, que pertany al llibre Els fruits saborosos. En aquest poema és on Carner estableix la seva versió de la “teoria”. I hi diu que les dones, amb els anys i els fills, o amb els neguits de no haver-ne tingut, es tornen malgirbades: “I són codonys, diries, el fruit més boterut”. Però el codony, si es fa vell en la branca, “dins el calaix perfuma la nostra roba blanca, / i si l’amorosim al caliu de la llar / i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar”.

Una altra bona notícia d’aquest desembre és l’aparició de Josep Maria Pericas i Morros, arquitecte noucentista. Un llibre també molt esperat. El seu autor, Aleix Catasús Oliart, hi repassa la vida i l’obra de l’arquitecte vigatà. La contextualitza dins del Noucentisme i n’estudia les manifestacions més importants. És un estudi minuciós i ben fet. Ple d’informació. Llàstima que l’edició, una edició acadèmica feta amb pocs mitjans, no dediqui més espai a les fotografies, que hi són més aviat petites. L’interès de l’obra de Pericas i l’estudi de Catasús mereixien una edició amb fotografies més acurades i intencionades, amb reproducció de més plànols i dibuixos i, sobretot, essent Pericas un hàbil dibuixant de motius decoratius, unes quantes fotografies de detalls dels edificis on apareixen, ja siguin vitralls, ferros forjats, relleus en pedra, etc. Haurien ajudat a explicar amb més claredat la qualitat global de l’arquitecte. De tota manera, l’aparició d’aquest llibre és important perquè la historiografia de l’arquitectura catalana li devia a Pericas aquest estudi. Gràcies a ell coneixem millor l’arquitecte que va projectar el monument a Verdaguer a la cruïlla de la Diagonal i el passeig de Sant Joan, a Barcelona, sabem la data del projecte, 1914, i la de la col·locació de la primera pedra, presidida per Prat de la Riba i Torras i Bages. Així potser es dissiparà aquella creença que es tracta d’un monument espanyolista perquè el van inaugurar Alfons XIII i el dictador Primo de Rivera. Això va ser perquè, acabat de construir el 1923, en plena dictadura, els espanyols, com sempre, se’l van fer seu. En aquest llibre s’hi explica tota la història: el concurs, les escultures, la primera pedra i la inauguració.

Pericas va construir a Barcelona i sobretot a Vic i rodals. Va ser un professional competent i un artista que es va inspirar en l’arquitectura alemanya primer i, després, com els altres noucentistes, en el Barroc popular. Però mai no va oblidar el seu indefectible gust pel Romànic.

stats