25/08/2017

Coses de l’estiu (3)

3 min

Jo hauria volgut que aquest estiu fos un estiu plàcid, tot i que ja sabia que hi hauria la manifestació de la Diada i les complicacions del referèndum. Però, esclar, mai no m’hauria pensat que a mitjans d’agost ens trobéssim amb aquest atemptat monstruós que ha provocat tants morts i ferits i tantes preguntes i tanta lletra impresa i tantes opinions escoltades a les ràdios i a les televisions. Tot i que sabíem que era possible, fins i tot més que possible, no ho esperàvem. Però Barcelona és una ciutat de moda i atacar Barcelona és assegurar-se una difusió àmplia. He llegit coses espantoses a propòsit de l’atemptat, espantoses i indignes. Alguns periodistes s’han aprofitat de la consternació general per intentar manipular les consciències dels seus lectors i fer ideologia anticatalana barrejant les coses. Alguns articles i alguns editorials de diaris dependentistes han estat realment vomitius i, si bé la consigna general és “No tinc por”, jo sí que en tinc, de por. Dels atemptats, que es repetiran, aquí o en un altre lloc, i d’aquests personatges que s’aprofiten del que sigui per sembrar divisió en una societat confusa i terroritzada.

Dic que els atemptats es repetiran, perquè hi ha raons que venen de molt lluny. En un episodi d’aquella sèrie televisiva memorable que es deia The west wing i que aquí es va dir El ala oeste de la Casa Blanca, l’episodi que va coincidir amb els atemptats a les Torres Bessones, un noiet d’un grup d’estudiants que visitaven la Casa Blanca va preguntar a la primera dama: per què ens odien tant?, d’on ve tot això? I la primera dama, que era una dona il·lustrada i catòlica, li va contestar explicant-li la història d’Abraham. Ja la saben: Abraham era ja molt vell i també era ja molt vella la seva dona, Sara, i no tenien fills. Sara li va dir a Abraham que, per tal de tenir descendència, fes un fill a la seva esclava Agar. Abraham així ho va fer i Agar va tenir un fill, que es va dir Ismael. Però un temps després, Sara es va quedar embarassada i va tenir també un fill, que es va dir Isaac. Tots dos eren fills d’Abraham, però un era el fill de l’esclava i l’altre ho era de la dona legítima. Però un dia que Sara va veure que el seu fill jugava amb el fill de l’esclava, va dir a Abraham que fes fora l’esclava i el seu fill, perquè no volia que Isaac hagués de compartir l’herència amb el fill de l’esclava. I Abraham, tot i que Ismael també era fill seu, així ho va fer… La primera dama va afegir: tot va començar així. Certament. L’islam surt d’Ismael, el fill de l’esclava. El judaisme i el cristianisme surten d’Isaac, el fill de Sara. Si aquells dos nens que jugaven junts haguessin continuat junts i haguessin heretat junts, la història segurament hauria estat ben diferent.

Quan el ressentiment es radicaliza s’acaba així. Ja ho sé que hi ha molts musulmans assenyats, partidaris de la convivència i de la pau, que estan en contra dels atemptats i treballen per tal d’evitar aquesta radicalització fanàtica que porta al terror. Ja ho sé. Però aquesta ferida incurable que ve de tan lluny, que és la que constitueix el fonament teològic del radicalisme islàmic, està acompanyada d’un altre fonament no pas menys important, el fonament diguem-ne sociològic. I és la situació marginal i marginada dels immigrants musulmans que viuen aquí. Algú es pregunta com pot ser que uns nois educats aquí es comportin així. Poden ser educats aquí, però són nois sense futur en aquesta nostra societat que figura que els ha acollit. Veuen les meravelles d’aquesta nostra societat i saben que no les podran haver. Llavors és quan la ferida antiga s’obre i sempre hi ha algú disposat a tirar-hi sal. Són els que s’aprofiten d’aquesta situació de marginació i de desesperança per als seus interessos. Són els que subvencionen el terrorisme i el Barça i el Madrid. Són els que compren armes a Espanya i a França i a Anglaterra i a Alemanya… Els països fan negocis amb aquells que després els maten. Visca el capital! Vivim en un statu quo pervers que em temo que no té solució. A menys que hi hagi una revolució. Però la gent viu estovada. Aquesta és la consigna: estovar els cervells per evitar qualsevol mena d’insurrecció. Pa i noves tecnologies. Controlades, això sí. No fos cas que servissin per organitzar res d’important.

stats