02/01/2016

Començament

3 min

Ahir va ser Cap d’Any. Hem deixat enrere Nadal i Sant Esteve, amb els seus licors pesats de records i els massapans espessos de les nostàlgies. Les famílies troben a faltar els que ja no hi són. I els amics també troben a faltar els que s’han avançat. Però aquells de cada casa que fa pocs anys eren encara unes criatures s’han fet grans i van als dinars de Nadal i de Sant Esteve amb els testimonis de la seva confiança en la vida, és a dir, amb els seus fills petits que xisclen i ploren als bressols com degué fer-ho el Nen Jesús a la seva menjadora. De fet, diguin el que diguin els partidaris de celebrar el solstici d’hivern, Nadal és una festa irrenunciable perquè és la festa de la vida que continua. Amb els seus inconvenients i les seves molèsties, amb les seves alegries i les seves tristeses. Ens ha nascut un Nen. Aquesta és la festa de Nadal. I encara que tots sabem com acabarà aquest Nen, humiliat i befat, apallissat i ultratjat, traït i ajusticiat, tractat com a terrorista (i a fe que ho era!), celebrem el seu naixement perquè de tota aquesta passió, de tot aquest sofriment que ha de venir, n’ha de sortir un començament d’alguna cosa superior, d’una consciència de la dignitat humana que fa que els homes i les dones creixin des de la seva animalitat congènita fins a una condició quasi angèlica fonamentada en la racionalitat. “Deixeu-vos créixer -canten els àngels dalt del cel-, i no oblideu que sou carn, la carn que el Nen ha assumit per participar del dolor insuportable de la vida humana”. Hem deixat enrere Nadal. Hem fet el pessebre, amb el suro carnós i la molsa olorosa, el grèvol i els gallerans, amb les seves baies simbòliques, amb les figures de fang o de plàstic, ple de pagesos i pastors, berenades sota una penya i bugaderes vora l’estanyol de paper de plata. Amb un camí transitat que va a la cova per on passen homes i dones carregats amb aviram, xaiets i hortalisses. I hi ha també el minuet de les gallines que juntes van, el gall davant, que el Xiquet molt se n’alegra... I es van acostant els Reis, carregats amb regals de marca, l’or omnipotent (sempre em pregunto què en va fer sant Josep d’aquell or, el va invertir?), l’encens de la gratuïtat i la mirra que ningú no sap què fer-ne. I hem deixat enrere Sant Esteve, que va ser el primer que va morir per haver cregut totes aquestes coses, per haver cregut en la revolució anticapitalista que predicava el Nen quan ja s’havia fet gran.

I ahir va ser Cap d’Any. El començament dels bons propòsits o dels mals propòsits o, simplement, dels despropòsits. Amb la seva nit prèvia allargada fins a l’alba, amb el sopar especial (aquest any, segurament, cuina de fusió i maridatges), les campanades comptades (que no, que són els quarts!), i l’ennuec dels raïms supersticiosos. Som al començament. I això produeix una certa esperança alegre i confiada. Tot és possible, encara que sapiguem que tot serà més o menys com l’any passat, amb més embolics en la política, i amb menys salut per als vells. I amb allò que sempre perdura, com va dir Hölderlin, la pena dels pobres. Però l’energia del començament és molt poderosa. I genera il·lusions, i el dia de Cap d’Any és el dia de la Santa Il·lusió.

I avui és el dia segon de l’any, un dia qualsevol. Amb la frescor inicial del començament però ja amb la rutina d’això que ara en diuen el dia a dia. De tota manera, aquest any dels nostres disbarats que s’acaba d’acabar sembla que continua. Catalunya continua sense govern i els cupaires precisament aquest cap de setmana han de decidir què fan amb les seves vides. Investir Mas o no investir Mas, aquesta no és la qüestió. La qüestió és veure fins on es pot estirar el cable sense que es trenqui i tot s’ensorri. La qüestió és veure què més es pot treure de l’atzar dels tres-cents mil vots, de l’atzar increïble d’això que en diuen un empat tècnic. Baixeu del burro, estimats cupaires, penseu que aquell Nen que va néixer fa uns dies va dir que havíem de ser bons jans com els coloms i astuts com les serps. I l’astúcia pot portar a fer un pas enrere perquè tot el país en pugui fer dos endavant. I encara que la majoria sigueu uns descreguts, que tot això de Nadal us sembli del vell món que cal enderrocar, jo crec que dins vostre crema la flama d’aquell Nen anticapitalista que va desobeir fins a la mort i va fer saltar la banca del temple, és a dir, els taulells dels mercaders que el prostituïen. I avui el temple és el món sencer. Sou al començament. Som al començament que ara comença.

stats