25/05/2017

Els ‘true crimes’ i les misèries quotidianes

2 min
La docusèrie, dirigida per Elías León Siminiani, mostra els elements clau de la investigació del cas.

Antena 3 assegura que la moda dels true crimes, les sèries documentals que s’endinsen en un assassinat real, ha arribat a la cadena. Però ja fa anys que fan programes sobre crims escabrosos. Ara es pot batejar com a true crime i la producció adquireix una pàtina de prestigi mediàtic.

Dimecres van estrenar el primer episodi de Lo que la verdad esconde, centrat en la història d’Asunta Basterra, la nena de Santiago de Compostel·la que va aparèixer morta i els pares de la qual van ser declarats culpables de l’homicidi.

La docusèrie compleix alguns dels requisits propis del gènere: sobretot entrevistes de testimonis de l’entorn de la víctima, dels assassins i de la investigació. Tots ells parlen mirant a càmera, un detall que dona molta potència i inquietud. L’espectador se sent inclòs d’una manera més directa, gairebé és com si l’hi expliquessin individualment. Un altre element que determina la qualitat del gènere és l’habilitat per cenyir-se als fets i a les proves. Com més necessitat hi ha d’especular, més es debilita la producció. Sense cap mena de dubte, a Lo que la verdad esconde hi ha voluntat de fer periodisme. Les entrevistes són pertinents, els testimonis ben escollits i d’indubtable valor, com el jutge del cas o la policia. La recerca d’imatges d’arxiu és exhaustiva. I aquesta és una altra característica del gènere. La quantitat de gravacions que han aconseguit de la nena en vida aporten una dosi d’angoixa molt gran. El contrast entre l’aparent felicitat de la criatura i l’escabrositat de la història afligeix l’ànim de l’espectador. El true crime funciona en la mesura que l’audiència sent la necessitat de posicionar-se i construir una tesi pròpia de l’assassinat.

Són colpidores les gravacions dels pares de la criatura un cop detinguts. Tancats en calabossos separats, davant per davant en un passadís, el matrimoni podia conversar i la policia ho enregistrava. Escoltar ara els diàlegs permet redescobrir els personatges i aportar un context molt rellevant (sobretot des del punt de vista televisiu).

És molt difícil, en els true crimes, no caure en la morbositat. Perquè justament és inherent a la crònica criminal de tota la vida. Lo que la verdad esconde ho potencia, fins i tot amb imatges parcials del cadàver de manera puntual. Però d’altra banda respecta el rigor periodístic i se cenyeix als fets objectivables. Ara bé, el millor de tot és observar com els relats televisius dels judicis i les investigacions reals tenen unes imperfeccions i uns processos rudimentaris que contrasten fortament amb la ficció policial, sempre polida i carregada d’estereotips. La virtut i la potència del true crime rau en l’habilitat per encarar-nos a les misèries quotidianes en tots els àmbits, les que envolten el mort i les de la investigació.

stats