Dilluns al Canal 33 es va estrenar Cosins germans, un programa que podríem batejar com a peculiar. Corre el risc de deixar l’espectador una mica perplex. És una road movie televisiva en què els escriptors Empar Moliner i Ferran Torrent recorren els seus països d’origen, Catalunya i el País Valencià, i els comparen. En cada episodi s’endinsen en un aspecte comú (en el primer episodi, l’arròs) per ressaltar-ne els matisos i els trets identitaris. La veu en off del programa és doble: en funció del territori es respecta la variant dialectal del català que li correspon.
El relat de la road movie, però, és una mica interruptus. De tant en tant, s’atura la narració dels dos personatges viatjant per incloure-hi uns vídeos més documentals i informatius i molt poc televisius. Semblen més aviat teleguies audiovisuals d’un punt d’informació turística. Expliquen, per exemple, el sistema d’organització dels arrossars o la manera com se sorteja el terreny per pescar. L’atractiu del programa se centra en els dos herois de la road movie. O, més ben dit, antiherois. Perquè, així com en el gènere cinematogràfic cada tram del recorregut suposa la superació d’un obstacle, Cosins germans s’allunya (no sé si per pròpia voluntat o per manca de destresa) de l’èpica del viatge per retratar un camí imperfecte. No són viatgers hàbils i capaços (propis dels programes de viatges de la tele) sinó més aviat maldestres: se’ls espatlla el cotxe, els en deixen un altre, no saben pescar, no gosen cuinar la paella. L’Empar Moliner és l’única amb actitud televisiva que intenta mantenir el vigor de l’acció i la interacció. En Ferran Torrent hi ha passatges que sembla esgotat i tip. És com si funcionés per arrossegament de l’energia de l’Empar. La realització és en molts casos ingènua, inexperta. I això li dóna a la vegada una gran veritat. Fuig dels programes del Canal 33 amb voluntat esteticista, es distancia del viatge de postal i el relat de videoclip. Ho intenta, però no se n’acaba de sortir. Passem a una mena de televisió vérité domèstica (potser massa i tot) que sobta l’espectador. L’escena de la cuina del Ferran Torrent on es preparen un cafè és, visualment, gairebé un projecte de fi de carrera fet amb més voluntat que habilitat. Com tots els recorreguts iniciàtics de les road movies el viatge ha d’acabar revelant als personatges alguna cosa d’ells mateixos. La Moliner i en Torrent ja estan de tornada vital, però potser als responsables del programa aquest viatge televisiu els ha de servir per veure que encara tenen molt camí per aprendre.
