Les obvietats d'internet

Diumenge van dedicar el 30 minuts a parlar sobre l'ús i abús de les xarxes socials i els riscos que comporten sobre la privacitat. El reportatge destil·lava una certa reticència a abocar-hi continguts personals i n'advertia dels perills d'una manera tòpica. Paradoxalment ens suggerien amb el hashtag #penjatsainternet que seguíssim la repercussió del programa a Twitter. Eduard Sanjuan ens presentava el reportatge enllaçant-ho amb l'actualitat i feia referència a les trames d'espionatge als ciutadans nord-americans per part del govern d'Obama. Però Penjats a internet es quedava a les beceroles, amb els problemes de Facebook als instituts, els pares que publiquen fotos a Instagram dels fills i les noves generacions enganxades a Twitter. El debat sobre la legislació i regulació de la privacitat a internet es tocava de manera molt residual i superficial.

Penjats a internet va ser, sobretot, estèticament atraient. Una realització impecable i bastant forçadeta de color (influïda clarament pels filtres d'Instagram, suposo) que, per cert, deuria deixar els comercials d'Apple molt contents. Una arrencada potent i una bona selecció dels usuaris que aportaven la seva experiència personal també van ser els punts forts del programa. Les reflexions més interessants van venir de la mà del filòsof Enric Puig, que redefinia el concepte d'intimitat a la xarxa i feia paral·lelismes amb les decoracions de les cases del segle passat. Com a mínim era diferent. Penjats a internet deuria provocar certa estranyesa en els no usuaris de les xarxes socials i molta sensació d'ingenuïtat narrativa en els experts i addictes. I en tots plegats va generar força desesperança la intervenció d'una Twitter-addicta que, a l'hora d'imaginar-se sense la doble vida virtual, es preguntava: "És que, si no, què ens queda? No ens queda res més..." Molt potent la declaració, però és una frase que et feia pensar en una possible sobreanàlisi periodística dels casos individuals més que no pas en una reflexió més global i equilibrada. El final del 30 minuts destil·lava un alliçonament, una mena de reny subtil als testimonis. Els experts alertaven amb indulgència els participants. Hi havia, per tant, un clar posicionament del reportatge i una tendenciosa voluntat d'advertir els espectadors. En definitiva, Penjats a internet va ser més bonic que revelador i va partir d'una tesi una mica innocent: que tots hauríem de donar a la privacitat el mateix valor.