No volíeu diàleg?
Dissabte a la nit el Sábado Deluxe, la versió de cap de setmana del Sálvame, va reservar per ben entrada la matinada una mena de batalla de la independència protagonitzada per Gabriel Rufián com a antagonista a abatre. El xou es titulava Rufián contra todos. El diputat d’ERC s’havia de barallar amb tres col·laboradors del programa, que semblaven trets de la botiga dels horrors. Amb una advocada, de nom Montse Suárez, s’havia de discutir sobre Miguel Ángel Blanco. Amb un tal Antonio Naranjo, sobre la celebració del referèndum. I amb el Pare Apel·les, sobre la memòria històrica. Al plató hi van instal·lar una mena de púlpits gegantins enfrontats. Eren tan grans que el presentador, Jorge Javier Vázquez, semblava una miniatura. Les tribunes, de fusta fosca, mantenien una certa semblança amb una guillotina d’aquelles de la Revolució Francesa. Per crear expectativa sobre el que passaria i anunciar que es debatria sobre el referèndum, el presentador ho va resumir amb un: “¡Uy lo que viene ahora! ”
Els temes escollits no són innocents. Barrejar l’homenatge a Miguel Ángel Blanco i els crims d’ETA amb tot plegat crea, gràcies al biaix habitual de determinades cadenes, un vincle entre l’independentisme i el terrorisme que a alguns els interessa molt potenciar. La memòria històrica, igual: segons el marc mental conservador que s’imposa, defensar-la s’entén com la voluntat de reobrir antigues ferides i tornar a confrontar la societat.
Gabriel Rufián va ser definit pel programa com “el niño malo del Congreso”, “el parlamentario más controvertido” i “el político más provocador”. Els interlocutors es dirigien a Rufián a crits, tergiversaven els conceptes, manipulaven informació i feien afirmacions falses mentre el diputat d’ERC mostrava aquella parsimònia i condescendència que és molt efectiva per construir-se el seu personatge televisiu. Però de cara a l’espectador, només és un espectacle de crits molt confús i sense arguments. “¡Lo que hacen ustedes es robarnos!”, li cridaven. I, de seguida, la claca del públic. “¡No les vamos a dejar que se vayan!” I més aplaudiments. “¡El que habla de democracia soy yo!”, i vinga claca. Fins i tot, des d’un racó, va intervenir Belén Esteban, que va cridar: “¡Viva todas las comunidades de España!”
Va ser deplorable. Desconec què en treu Rufián de participar en aquest circ a Telecinco, més enllà d’inflar el seu ego televisiu. Aquestes escenes ni fan pedagogia, ni aclareixen res, ni convencen a ningú. És només el xou del pim-pam-pum contra l’independentista, que, encara que sigui més enginyós, sempre fan que perdi, perquè ell no té aplaudiments. I en una televisió tan primària, aquest és l’únic llenguatge que s’entén.
Tenint en compte que aquest és l’únic diàleg entre Catalunya i Espanya que s’ha acceptat, sincerament, ens el podríem estalviar.
