El moment delirant de ‘Trinxeres’
El programa de TV3 que homenatja les víctimes de la Guerra Civil és l’estrena televisiva de la cadena més reeixida. Trinxeres és l’únic programa que des de la seva arrencada, en comptes d’anar fent figa i perdent espectadors, n’ha anat guanyant. És molt bon senyal quan la tendència d’un programa creix. Trinxeres va començar amb un 6,1% de quota i 162.000 espectadors i l’últim dia va assolir l’11% i 288.000 espectadors. No està gens malament per a un programa històric.
Amb tot, diumenge vam presenciar una escena delirant.
L’Eloi, el Carles i el Marc van arribar a Amposta decidits a homenatjar els soldats xinesos que hi havia entre les files dels brigadistes internacionals que lluitaven amb l’exèrcit republicà. Van entrar en un gran basar xinès i li van explicar el seu propòsit al dependent: “Para hacerlo necesitamos una maceta y un saco de arena”, li va dir l’Eloi. L’home, amb certes dificultats idiomàtiques, de seguida els va proveir allò que requerien. Un test força gros amb decoració oriental i una bossa de terra per cultivar plantes. El que va venir a continuació provocava en l’espectador una barreja d’estupor, perplexitat i ganes de riure. Van buidar el sac de terra dins del test i li van demanar al botiguer que els ajudés a clavar-hi l’estaca emblemàtica del programa per homenatjar el seu compatriota.
Allà. Al mig del basar. Al passadís interminable entre les plantes de plàstic i les eines de jardineria. Mentre en Carles Costa aguantava l’estaca, el botiguer l’enfonsava en el test a cops de maça. Més que un homenatge semblava un ritual esotèric. Després, seguint el protocol habitual del Trinxeres, van demanar al silenciós dependent que s’assegués al costat del test per escoltar com el periodista llegia la història del brigadista xinès Zhang Ruishu. Va lluitar a la Primera Guerra Mundial per motius econòmics i com a voluntari a la Guerra Civil per combatre el feixisme. Es va passar un any lluitant. Transportava ferits a les espatlles durant més de deu quilòmetres. I l’homenatge l’hi munten en un tot a cent. Malgrat l’intent que aquella escena surrealista tingués alguna cosa d’emotiva, el resultat era còmic. Per més xinès que fos el basar, allò tenia la frivolitat en què el programa ha procurat no caure. Segurament, els entrebancs de producció, la improvisació a què de vegades semblen abocats i potser la manca d’un lloc idoni i concret a Amposta per homenatjar un soldat xinès van portar l’equip a aquesta solució. I ben honorat que es devia sentir el desconcertat botiguer de participar en la curiosa cerimònia de clavar l’estaca en el substrat per a plantes enmig de les prestatgeries metàl·liques i les palmeres de plàstic del seu súper. Però no s’ajusta, precisament, a la filosofia oriental ni a l’esperit d’un combatent comunista. Si el pobre Zhang Ruishu aixequés el cap, s’hauria tornat a morir.
