Publicitat
Publicitat

CRÍTICATV

El millor anunci de RAC1, a TV3

Amb Basté, la tele pública va maldar per esgarrapar una mica de l'èxit d'un mitjà privat

Les sinergies entre TV3 i Catalunya Ràdio funcionen tan i tan bé que, en una temporada, Jordi Basté ha sortit al Fora de sèrie, a El sopar i a l’ Això no és un trio. Aquesta estrena va acabar sent un anunci de RAC1 sense precedents. Basté no en té la culpa. A ell el conviden i té tot el dret d’anar-hi. El que està fent la cadena és intentar beneficiar-se de les xifres d’èxit d’ El món a RAC1. Delata la situació crítica de TV3: la tele pública maldant per esgarrapar alguna cosa del triomf d’una emissora privada i, de retruc, potenciar-la, encara que sigui en detriment del propi ens públic. Un bon autogol.

Estratègies de subsistència al marge, Això no és un trio és un dels formats més fleumes que s’han estrenat a TV3. Pretenia ser una evolució del Tres senyores i un senyor, però és una involució. Igual de carrincló, però fet el 2017. No s’entén que calguin tres presentadores per fer una entrevista deixatada. Repartir-se a torns una conversa és una de les opcions menys profitoses del periodisme. El trio delata una concepció estètica però no un criteri professional que el justifiqui. És gratuït, com gairebé tot el que vam veure. I no beneficia a cap de les tres presentadores: Bibiana Ballbè, Ana Boadas i l’eclipsada Àngels Molina haurien pogut demostrar més solvència professional de manera individual.

El programa ha quedat reduït a un xou frívol, anodí i televisivament passat de moda

Això no és un trio ha intentat fer l’esforç (fallit) de dotar TV3 d’un espectacle festiu, menys encarcarat que els formats habituals. Es va comprovar en l’arrencada potent, una versió desafinada de La la land, que va ser, de retruc, un lipdub publicitari de les excel·lències matinals de RAC1. Per una vegada que TV3 construeix un plató, el programa ha quedat reduït a un xou frívol, anodí i televisivament passat de moda. Una entrevista llarga de contingut tòpic, còmode i molt elemental. Les preguntes “A quina hora et lleves?” i “Què és per a tu la màgia de la ràdio?” tan bon punt començar eren descoratjadores. Les que van venir a continuació no van ser millors. I moltes buscaven l’anècdota que ja coneixien. Si no fos per la conyeta amb el mòbil, hauria pogut ser un programa de primers dels noranta. Tripleta de presentadores com a reclam enjogassat, potenciat per un títol suggeridor, un contingut insuls i un convidat obligat a fer unes proves de festa d’aniversari de primària.

Pel que fa a la realització, el programa es notava arranjat a postproducció, fins i tot amb algun error de ràcord, com que Basté apareixia, per art de màgia, amb les ulleres posades després de treure-se-les. El joc rudimentari del Barça (sort que el van ajudar) va acabar amb tonteria final. Molta purpurina, poc enginy, convencionalisme esfereïdor i còpia final imitant el carpool karaoke de James Corden a la CBS. El títol ens ho posa en safata: això no és un trio. Això és un bunyol.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/07/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT