07/09/2017

Enganxats a l’hemicicle

2 min

Les dues úniques emissions que s’han fet de Tarda oberta, el programa de sobretaula de TV3, han obtingut una audiència preocupant. El primer dia un 5,7% i el segon un alarmant 3,4%. No hi ha hagut ni tercer ni quart dia per retransmetre en directe la votació de la llei del referèndum i la de transitorietat. Segurament el xou polític l’hauria pogut assumir el 3/24. Però vistos els resultats d’audiència i el perfil més lúdic de l’equip de Tarda oberta, l’especial dels serveis informatius permetia, tant al programa com a la cadena, agafar oxigen. Als primers per fer un replantejament de continguts, i a TV3 per mirar de recuperar audiència. Això últim ha funcionat. Dimecres a la tarda, l’especial informatiu des del Parlament, de gairebé cinc hores de durada, va aconseguir un 14,2% i 229.000 espectadors. És a dir, una mitjana de 182.000 persones més que el dia abans. A la nit, després d’un TN que va fer un 22%, l’especial es va mantenir en un 13,4% que no va defallir fins que es va acabar.

Aquestes xifres d’audiència contrasten amb el contingut de l’espectacle polític: imatge monòtona d’un hemicicle, un conflicte del qual no se n’entenien els procediments, un batibull d’intervencions i protestes i una retransmissió correcta però molt convencional. Hi va faltar, a nivell informatiu, una mica més de context pedagògic sobre la llei del referèndum.

Crida l’atenció, però, el comportament de l’audiència. Un equip va maldar dilluns i dimarts per fer entreteniment i no se’n va sortir. Dimecres, un tràmit polític feixuc i més aviat llastimós va mantenir l’audiència enganxada a l’hemicicle. Què tenia l’espectacle del Parlament que va retenir els espectadors tantes hores? Més enllà de l’interès polític i històric, mediàticament el suspens hi jugava un paper determinant.

Planava la possibilitat que en qualsevol moment pogués passar quelcom insòlit en uns personatges que normalment veiem encarcarats. El conflicte i la crispació generaven un morbo extra. Pocs instants han tingut tan suspens en directe com el de veure Àngels Martínez acostant-se lentament al sector de les banderes esteses del PP per veure què en faria i quines treia.

També atrapava l’esforç d’anar detectant petites situacions enmig del desori: la tensió entre Albano Dante Fachin i Coscubiela i Rabell; la inseguretat de Forcadell; les hiperventilacions i gesticulacions dels portaveus de l’oposició...

La prolongació exagerada de l’esdeveniment també jugava a favor de l’interès que generava: igual que el partit de tenis més llarg de la història, entre Isner i Mahut a Wimbledon l’any 2010, el que et feia posar-hi l’atenció no era el joc en si mateix sinó l’excepcionalitat d’aquell fet. Al Parlament igual: la jornada maratoniana adquiria interès progressiu. Un crescendo provocat per múltiples obstacles en què, al final, descobriríem un vencedor.

stats