La marca García Ferreras en cas de desgràcia
L’atemptat a Barcelona ha precipitat la tornada a la pantalla d’Antonio García Ferreras, l’home de La Sexta que capitalitza el protagonisme de qualsevol desgràcia i esdeveniment d’impacte. El rol de Ferreras en els atemptats que han precedit el de Barcelona han fet que aquesta vegada ja no ens sorprengui. Dijous La Sexta es va mantenir informant fins que ell va poder arribar a la ciutat i aparèixer en pantalla. Ho va fer a la una de la matinada, per fer una connexió buida de contingut de deu minuts escassos, just abans d’acabar el programa. “Fíjense bien en esta imagen ”, no parava de repetir. I no era més que la imatge de la ronda de Sant Pere deserta i algun turista assegut a la vorera amb la maleta. Però la intensitat narrativa que hi posava donava a aquella escena un clima vibrant esperpèntic. El relat periodístic té els seus tempos, ha de tenir una coherència interna. I després d’unes hores d’informació trepidant (quan pertocava), arribava el moment d’una certa calma explicativa en l’especial de La Sexta, i Ferreras va aparèixer amb un tsunami d’energia i inquietud inoportú i fora de context. Ell i el seu to per damunt del clima informatiu que exigia l’evolució dels esdeveniments. Aquells pocs minuts de directe a la matinada, forçats i innecessaris, només perquè fos dit que ell hi era, van ser suficients perquè Ferreras posés en pràctica el seu llenguatge sensacionalista. Ens informava, aleshores, per si no ens n’havíem assabentat en les set hores anteriors, que l’atemptat s’havia produït per “ la fórmula del atropello zigzagueante asesino ”.
En els dies posteriors, el seu vocabulari grandiloqüent, alarmista i groc ha perdurat. L’únic que ha rebatejat el mosaic de Miró amb el concepte de “zona zero”. Al costat del Mercat de la Boqueria, García Ferreras venia el seu producte amb llenguatge barroc, afectat i melodramàtic. Poques dades i molta emocionalitat. Una retòrica repleta de sinònims que se succeeixen, buscant l’efectisme. Una narració que abusa de l’adjectivació carrinclona. Parla amb molt d’èmfasi i, sobtadament, fa pauses dramàtiques, breus silencis on diposita una afectació personal que busca commoure l’espectador. Agafa aire i el conté amb cara de preocupació, i adquireix així un protagonisme exagerat. Divendres i dissabte, el col·laborador Xavier Sardà li ha sigut útil per farcir el seu espectacle sentimentalista. I és que Ferreras, més enllà dels protocols periodístics, sent la necessitat d’explicitar a l’audiència la seva afectació personal, el seu propi vincle amb la ciutat i les Rambles, la seva commoció. Quan entrevista l’alcaldessa de Barcelona necessita exhibir davant la càmera un contacte emocional personal que va més enllà del tracte professional. I és quan t’adones que, en l’ofici de periodista, Ferreras ha confós l’habilitat de comunicació amb la teatralitat.
