06/11/2012

La independència, en 30 minuts

2 min

Diumenge el 30 minuts va batre rècords d'audiència amb el seu reportatge La independència, pas a pas . Una mitjana de 750.000 espectadors. Com va aclarir Eduard Sanjuán en la presentació, el programa pretenia donar resposta als grans interrogants de l'opinió pública. El títol tampoc no enganyava: pretenia traçar una mena d'hipotètic full de ruta. Periodísticament era més que correcte: testimonis favorables al procés i altres absolutament en contra. Comptar amb el ministre Gallardón era un bon contrapès. Van recórrer també a l'economista del CSIC Ángel de la Fuente, que s'està convertint en l'aixafaguitarres de capçalera de TV3. Ja el vam veure al Valor afegit dedicat al cost de la independència. La part més interessant va ser, sobretot, la que abordava amb diferents experts en la Constitució els obstacles, argúcies i solucions possibles. Malgrat l'esforç a mantenir un relatiu equilibri de punts de vista, la postproducció traspuava algunes emocions més subliminars. La fotografia de l'encaixada de mans entre Mas i Rajoy el dia que es va rebutjar el projecte del pacte fiscal es mostrava en blanc i negre.Com que en ocasions el reportatge feia comparacions amb els processos d'independència del Quebec, Kosovo o Escòcia, es mostraven els espais geogràfics que havien assolit la sobirania amb grandiloqüència: banderes onejant, música molt subtil però emotiva de fons. De fet, és innegable que la banda sonora hi tenia un paper important: contundent i batalladora amb el títol, lleugerament èpica (però molt tènue) en les transicions narratives. El final, amb l'estelada gegant i els crits d'independència, també denotava un posicionament més enllà d'una voluntat estètica. És més que acceptable: forma part de les llicències d'autoria periodística que permet el documental. I la implicació emocional atrapa. La televisió pública ha de ser informativament rigorosa, però no acomplexada en qüestions d'identitat nacional.

stats