22/06/2017

Les incoherències de Mediaset

2 min

Des de fa dues setmanes Cuatro està emetent A cara de perro, un programa que, suposadament, denuncia el maltractament animal. El presentador és un personatge inquietant: Javier García Roche és un exboxejador de Barcelona, amb un passat conflictiu que el va portar a estar internat en un centre de menors quan tenia disset anys. Ho explica ell mateix en el programa. És un noi amb pinta de forçut que ha guanyat popularitat a través de les xarxes per la seva lluita contra el maltractament animal. Però tot i la seva evident bondat amb les bèsties de tota mena, desprèn agressivitat en el seu comportament. Se’l coneix com a el rey chatarrero perquè aquest és també el seu ofici, que combina amb un gimnàs en què se suposa que ajuda nois amb dificultats. El personatge, però, s’ajusta a un prototipus masculí cada vegada més explotat per les cadenes privades: prepotència en el llenguatge verbal i corporal, intimidació a l’interlocutor, un exhibicionisme de la seva virilitat, una musculatura molt desenvolupada, un nivell cultural baix i un flirteig amb els límits de la legalitat. En definitiva, un mascle alfa bregat en l’ambient de carrer. La seva tendresa pels animals resulta una mica inquietant, bàsicament per la manera que té de llepar-se i petonejar-se amb els gossos i les ovelles. Als gossos els diu “hijos”, als clients del gimnàs, “cachorros”, i als cadells, “bebés”. Al xai que salva el bateja com a “chochito eléctrico”. Una mena de confusió entre humans i bèsties una mica estranya.

L’endemà d’estrenar el programa va saltar la notícia que el rey chatarrero havia estat detingut pel maltractament de la seva exparella, una noia que també surt en el programa. La cadena ha decidit no fer res, mantenir l’emissió i esperar una sentència judicial. De tal manera que tenim l’abanderat contra el maltractament animal a la televisió detingut per presumpte maltractament de persones. Tot plegat és d’una coherència exemplar.

Més enllà de demostrar la lamentable tolerància que hi ha amb la cultura de la violència, A cara de perro obliga a reflexionar sobre els rols de conducta que està potenciant la televisió. Els programes d’entreteniment a les cadenes privades escullen uns models de fatxenderia, prepotència, insolència i agressivitat subliminar en la conducta que és preocupant, perquè fan que aquests valors es percebin com a inherents a la masculinitat i els normalitzen. Un cas similar és el de Frank Cuesta o els participants de Mujeres y hombres y viceversa. S’atribueix a aquest tipus d’individus una mena de bondat superior, un honor i una autoritat que camuflen la resta. Ens amoïnem pels patrons de feminitat que dona la tele, però els de masculinitat no són millors. Barregen de manera tòxica la conducta agressiva amb la dignitat.

stats