Una viquipèdia teatral. És l'únic concepte que se m'acut per definir la pel·lícula sobre Mercè Rodoreda que dimecres a la nit va estrenar TV3. Un berenar a Ginebra és el film dirigit per Ventura Pons que ens va deixar estabornits. El guió recrea una conversa que l'editor Josep Maria Castellet i la seva esposa van mantenir amb la Rodoreda en una visita que li van fer al seu piset de Ginebra l'any 1973.
Els primers minuts pintaven bé. Ventura Pons va fer servir un llenguatge documental per contextualitzar bé els personatges. Una entrevista, el seu funeral, el seu darrer ingrés a l'hospital... Però a partir del moment que comença el berenar vam endinsar-nos en una tele claustrofòbica que no es movia de la saleta de casa la Rodoreda. Una escena només suportable per a incondicionals de l'escriptora i amb més vocació teatral que no pas televisiva. El guió era inversemblant: cada intervenció era un extracte d'enciclopèdia sobre l'autora explicat pel seu propi personatge. Un repàs biogràfic que avançava pràcticament per ordre cronològic i que la Rodoreda anava explicant amb anys concrets: "A França vaig treballar al Pen Club", deia ella. I en Castellet l'apuntava: "Això ja era l'any 40". I aleshores el guió desenvolupava l'etapa com si fossin uns apunts de literatura de batxillerat. Obra per obra. Premi per premi. A més, s'anaven deixant anar frases cèlebres de l'autora i en deu minuts sabies què pensava del seu avi, de la República, de l'amor, del sentit patriòtic i del feminisme. El més positiu era el treball personal de Vicky Peña per interpretar Mercè Rodoreda. Desconec fins a quin punt connectava amb la manera de ser real de l'escriptora però aconseguia esborrar l'actriu amb una molt bona caracterització i una interpretació una mica histriònica. Però el resultat va ser una àvia tan peculiar, accelerada i autèntica que el personatge va esdevenir fatigant per a l'espectador. La veu aguda, la cantarella i el quasimonòleg t'acabaven saturant per acumulació de minuts. Val a dir que van aconseguir trobar els clarobscurs de l'escriptora. No era un personatge pla i ensucrat sinó que deixava entreveure certes complexitats poc amables del seu caràcter. Però la narració ho feia inaguantable. De fet, la pel·lícula va arrencar amb 450.000 espectadors i va acabar amb 133.000 estoics. A la pausa de publicitat en van marxar 85.000 de cop. Si la pobra Mercè Rodoreda encara fos viva, la pel·lícula li hauria suposat un daltabaix. Mai més ningú se li hauria presentat a berenar a casa per por de patir el mateix suplici.
