14/03/2013

Els bebès més bonics

2 min

Telecinco ha estrenat les tardes de diumenge la sèrie de més èxit de la BBC des del 2001. A la Gran Bretanya l'han vist deu milions de persones. Llama a la comadrona ( Call the midwife ) és una producció que recrea les crues condicions de l'East End de Londres a través dels records d'una llevadora i les seves companyes, que treballen sota els auspicis d'una congregació de monges. És una sèrie basada en una trilogia de bestsellers autobiogràfics escrits per la llevadora Jenny Lee. La sèrie té els valors feministes (salvant les distàncies) de Pan Am , en el sentit que retrata el món d'unes dones que van optar per treballar, independitzar-se i ser autosuficients. Per entorn i recreació d'ambients recorda també l'anglesa Downton Abbey , o la irlandesa Titanic, Blood & Steel , però centrat a reproduir els problemes socials, familiars i mèdics de les dones que vivien en un dels barris més pobres de Londres als anys 50. Té un aire Dickens. La narració funciona a partir del record. Una veu en off d'una dona gran (en la versió original és Vanessa Redgrave) introdueix les trames principals de les vivències, que interpreten un elenc principalment femení i en què la protagonista és la Jenny jove. La ficció es basa en l'oposició de dos mons: el del sexe (de les dones que pareixen) i el de la santedat (de les monges). El de la brutícia i la misèria contra el de la higiene i la puresa. El de la cruesa i la lluita contra el de la bondat i l'ajuda. I enmig d'això, les llevadores, que són el pont entre els dos mons. L'argument funciona a base d'una emotivitat simple i directa, l'elogi de la maternitat i l'èpica dels parts. Recursos molt efectius per als espectadors que es troben còmodes en aquestes històries. El que més crida l'atenció són els nadons acabats de néixer, que semblen trets d'una postal: nets, grassonets i angelicals. És el menys realista d'una ficció amb voluntat documental.

stats