Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

¡Ui, sí! ¡Pobres models!

Dimarts al Sense ficció vam veure L’altra cara de les supermodels, un documental que s’acosta a les vivències personals d’algunes de les top models més importants del segle XX. Es tracta d’entendre les grans models quan s’han fet grans. Isabella Rossellini [a la foto], Christy Turlington, Paulina Porizkova, Marisa Berenson... són algunes de les que hi participen amb una sinceritat generosa o molt ben fingida. D’entrada, siguem sincers, el documental atrapa quan comences a adonar-te de com ha passat factura el pas del temps (amb més o menys gràcia) a models que recordes de joves i esplèndides.

A partir d’aquí s’estructura un relat força clàssic a base de declaracions i imatges d’arxiu sobre els temes de sempre: la vida boja, l’adolescència precipitada, les drogues, el sexe, les inseguretats físiques, la crueltat del negoci, la baixada a l’infern o l’ascens als altars de la indústria de la moda. I aquí totes les models que van intervenint relaten la seva experiència professional amb certa tendència a l’èpica, lamentant com és de dura la vida quan vius de ser extraordinàriament bella. L’espectador es manté atrapat en el relat esperant que s’abordi el moment en què la B es transforma en V. Quan es fan velles. I aquí és més divertit intentar fer una lectura entre línies del que verbalitzen. Unes ho porten millor que les altres. Unes asseguren conviure bé amb les arrugues i altres neguen descaradament haver-se fet una cirurgia estètica que és flagrant en les seves faccions. És un documental que, segurament, pot atrapar més un públic femení que intenta discernir què és el que separa aquestes top models d’elles mateixes. Descobrir les diferències i les semblances a nivell psicològic i evolutiu més enllà de la feina i el físic. Les models acaben parlant de les seves inseguretats físiques, els complexos, les vicissituds professionals, la desorientació vital i la por a envellir i fer-se lletges com si elles fossin les úniques dones del planeta que haguessin experimentat aquesta situació.

En certa manera, es produeix una paradoxa. El director del documental, Timothy Greenfield-Sanders, vol intentar treure la màscara a les top models, però a mesura que va construint la narració és víctima inconscient de la seva pròpia fascinació per la part més glamurosa d’aquestes dones. I, al final, estem com al principi i de les models veiem la mateixa cara de sempre però amb més arrugues.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF