‘Trinxeres’: l’última oportunitat
Ja portem dos episodis de Trinxeres, el nou programa de TV3. Està inspirat en un espai de la televisió pública belga, Ten Oorlog [A la guerra], que va tenir un gran èxit d’audiència. En aquell cas s’homenatjaven les persones anònimes que s’havien vist implicades en la Primera i la Segona Guerra Mundial. A Trinxeres, els protagonistes ressegueixen a peu el front de la Guerra Civil a Catalunya. El programa té una tripleta de conductors: els periodistes Eloi Vila i Carles Costa i el càmera Marc Juan. És un gran encert donar visibilitat al tècnic. Primer, perquè trenca amb els codis habituals del llenguatge televisiu. La naturalitat en la manera de gravar i autofilmar-se li resta impostació a la posada en escena televisiva i incrementa el valor de la singladura. El recurs dels tres presentadors és perfecte per esponjar el relat més tràgic i aportar petites píndoles de quotidianitat i fins i tot d’humor a l’aventura: les qüestions d’intendència, trobar lloc on dormir o el risc de patacada en camins difícils generen proximitat i vincle amb l’espectador.
A mesura que van avançant, l’equip de reporters va coincidint amb testimonis directes o familiars dels que van patir la guerra. Potser l’única pega del programa és aquesta necessitat de fingir trobades casuals amb ells. Avancen un camí inhòspit i, coses de l’atzar, sota l’ombra d’un arbre es troben un home que va lluitar al front. S’aturen a una llar d’avis, i a la primera taula hi ha assegut un senyor que recorda el pont de Balaguer abans que l’ensorressin. Entren en un bar, i resulta que l’únic client col·lecciona granades de morter i projectils que ha anat arreplegant per la muntanya. Un cop et fixes en aquestes “casualitats” resulta còmic i tot.
Les converses, sobretot amb la gent gran que va viure la guerra, són colpidores. Són entrevistes molt complicades de dur a terme. Han de ser curtes per l’edat dels testimonis, que també dificulta la fluïdesa de la conversa. La sensibilitat lògica tampoc permet furgar més enllà del que ells volen explicar. Però la combinació entre la fragilitat que desprenen i l’enorme duresa dels records que conserven provoca emoció en l’espectador. “De vegades em sembla que encara porto la pudor de carn cremada”, els diu en Sisquet. Hi sobra la dosi de música trista per accentuar la pena.
Trinxeres té un valor televisiu indubtable: serà dels últims programes que podrà captar els records dels que van patir la guerra en primera persona. Ens hi hem acostumat perquè tenim prou fresques encara les històries que ens han explicat a casa per part dels familiars. Però en les generacions més joves això ja no és així. En les pròximes dècades, la Guerra Civil passarà a ser una cosa etèria i molt llunyana. En aquest sentit, Trinxeres suposa l’escombrada final del terreny. Una de les últimes oportunitats per fer tangible i evident l’horror que d’aquí poc temps només seran paraules i no persones.
