“No estaba muerto, estaba dando caña”
La ressaca emocional del referèndum feia complicat afrontar un nou episodi de Polònia. Els cops de porra de diumenge ens van deixar sense esma. Semblava difícil, també per als guionistes, trobar el to i els arguments per recuperar el somriure sense resultar frívols ni aliens al desassossec general.
Però el Polònia va evidenciar sensibilitat connectant amb aquestes sensacions. Un petit gest per demostrar que no era fàcil però que calia continuar endavant. Està bé, perquè l’humor s’ha d’ajustar sempre a un context i mai es pot perdre el pols de l’estat d’ànim dels ciutadans. Van arrencar amb tot l’equip del Polònia molt seriós, encapçalats pel Queco Novell, dedicant amb to greu el programa “als centenars de persones que van patir la violència policial per defensar els seus drets democràtics”. I van continuar deixant clar el contrast amb el tipus de munició utilitzada: “Condemnem aquests fets i hi responem amb l’única arma que tenim: l’humor”. Aquesta breu introducció marcava el to posterior i predisposava l’audiència a entendre el programa no només com l’espai d’entreteniment que sempre ha sigut, sinó també com un moment de reivindicació i denúncia col·lectiva després d’uns fets traumàtics. La paròdia inicial de 2001: Una odissea de l’espai en què vinculava el simi amb els policies -el fèmur esdevé porra- va ser una declaració de principis inicial: atacar amb duresa qui ens ha atacat abans.
El Polònia va disparar amb contundència en totes direccions, i fins i tot va abordar la desorientació del Govern, víctima de les seves pròpies trampes i estratègies. Tots els esquetxos tenien un destinatari clar i connectaven amb acidesa i mala llet amb les emocions, pensaments i sensacions que hem experimentat aquests dies.
El clímax va arribar amb el musical de Franco parodiant el No estaba muerto, estaba de parranda d’en Peret. Una versió esplèndida que tant transmetia la fredor amb què algunes autoritats han viscut la càrrega violenta, com el subtext del moment político-social que vivim: una aparent democràcia que en realitat manté els tics de la dictadura. Franco (interpretat per Manel Lucas) cantant alegrement “ No estaba muerto, estaba domingo en Barna [...]. No estaba muerto, estaba dando caña [...]. Tú métele, tu métele... ” tenia una força televisiva molt potent.
Vam tenir un Polònia catàrtic davant del malestar general. Al final va tornar al to emotiu del punt de partida i, després de l’estripada humorística, va recordar altre cop el més important: la gent. Un homenatge a la ciutadania amb una representació simbòlica de les diferents poblacions. L’obertura i la clausura van ser senzilles però molt ben pensades per remarcar el més profund respecte per la gent normal que fins i tot s’ha deixat partir la cara. Perquè malgrat els polítics, les paròdies i els èxits televisius del programa, els ciutadans han sigut els autèntics protagonistes de la setmana.
