Montserrat Roig, et trobem a faltar
Dimarts, el Sense ficció de TV3 emetia Montserrat Roig: L’hora violeta glossant la figura de la periodista i escriptora que va morir de càncer el 1991. Era un documental molt senzill pel que fa a realització, que seguia l’estructura bàsica d’anar avançant cronològicament en la trajectòria de Roig a partir de les declaracions de les persones que la coneixien i del relat que en fa la seva biògrafa, Betsabé Garcia. Una bona recerca d’imatges d’arxiu i el mèrit d’haver accedit a les persones del cercle més íntim donaven molt més rigor al retrat. Un dels comentaris que feia a càmera el fill de Montserrat Roig, Roger Sempere, és que sovint dels clàssics “es parla massa del personatge i poc de la seva obra”. El documental feia l’evident esforç de no caure en aquest biaix i posar en valor no només el vessant periodístic de Roig, sinó, sobretot, la seva obra literària. En certa manera, s’intentava rescabalar una certa frustració de l’escriptora que el seu entorn posava en relleu. Parlaven del desencant que experimentava la Montserrat Roig per no sentir-se reconeguda per la crítica d’aquella època i de les inseguretats i els dubtes que això li generava. En aquest sentit, el documental posava èmfasi a donar les claus de la seva literatura i fer explícit com la seva creació entroncava amb l’època, el context social i polític i les vivències personals. Amb tot, certament, la personalitat de Montserrat Roig, el seu paper a nivell periodístic (pioner en molts casos), el seu vincle amb una determinada generació, les reivindicacions polítiques i de país, la defensa del feminisme, la manera d’afrontar la vida familiar, i fins i tot com se sentia i va evolucionar a nivell individual amb tot plegat prenia molta importància com a fil conductor. Montserrat Roig: L’hora violeta traspuava la força de la seva personalitat.
Més enllà del relat, però, mentre anaves veient el documental era gairebé inevitable, com a espectador, experimentar alguna cosa més transcendent: la seva absència. El reportatge sintetitzava la seva energia, la seva feina, les reivindicacions en els seus articles, el caràcter valent, el desig d’avançar i de conèixer... i no podies deixar de pensar en com la seva mort ens va deixar orfes de tota una producció periodística i literària. Era indefectible preguntar-se com hauria evolucionat professionalment, quines feines hauria assumit, quins projectes hauria liderat, quines novel·les hauria escrit, quins programes hauríem vist i quins articles hauríem llegit. Aquest era el pòsit que et deixava el documental, com a mínim per a qui va devorar bona part dels seus llibres i va admirar la feina feta. Sense haver-la conegut personalment, se la troba a faltar.
