20/03/2017

‘Not so happy day’

2 min

El talent show de TV3, l’Oh happy day, és, sense cap mena de dubte, un programa que ha aconseguit calar entre el públic familiar. És el format perfecte que sedueix les criatures i arrossega la resta de família a compartir la televisió del dissabte. Els nens, en aquest sentit, són els més incondicionals a l’hora d’establir un vincle pseudoafectiu amb els concursants. Segurament és pensant en aquest públic que l’Oh happy day indueix en els cantants i en la presentadora un cert tarannà infantiloide. Els vídeos de context que anticipen les actuacions i l’actitud entre comedianta i trapella d’Anna Simon a l’escenari (“Ara marxarem tots fent la croqueta!”) tenen aquesta pàtina enjogassada que imprimeix a l’espectacle un punt d’immaduresa. A nivell formal el programa està correctament executat i té ritme.

L’Oh happy day va arrencar la quarta edició amb un intent de renovació superficial: el canvi de presentadora i jurat no ha suposat cap sacseig revelador però tampoc s’ha fet estrany als espectadors.

Com que som un país petit, el model de coral que buscava tradicionalment el programa també s’ha esgotat. L’Oh happy day ha hagut de reformular el tipus de conjunts que hi participen. I el resultat ha sigut un poti-poti estrany de grups i estils força anodins. En alguns moments hi ha hagut una sobredosi de carrincloneria musical barrejada amb entusiasme d’esplai i amateurisme refrescant de xiringuito de platja. En moltes valoracions del jurat hi hem descobert algunes exageracions emocionals. Interpretacions més aviat normals provocaven llàgrimes i valoracions corprenedores que semblava que tinguessin més intenció d’espectacle televisiu que de valoració sincera i ponderada. El realitzador ha tret partit dels ulls vidriosos de Gisela (a qui hem descobert una faceta professional molt solvent) i la direcció s’ha moderat a l’hora d’explotar la naturalesa expansiva i festiva de Peter Vives. Dani Anglès, ubicat a l’extrem de la taula destinat tradicionalment a l’expert perepunyetes, ha complert amb les expectatives.

El fenomen televisiu i la sorpresa que ha marcat les diferències han sigut Le Due Donne, dues cantants líriques amb un bagatge musical, un talent i un treball de veu que supera, de molt llarg, la mitjana del programa. En canvi, últimament les han conduït a unes actuacions mediocres, vulgars i previsibles, accessibles per a qualsevol altre grup. Han patit l’efecte castrador d’aquests talent shows: l’homogeneïtzació musical i la trivialització de l’espectacle. En comptes de potenciar la singularitat, l’atreviment, el registre particular, unes veus noves i un estil diferent, les han adotzenat amb el tòpic tan sobreexplotat (i mal entès) de l’Oh happy day de treure els concursants de “la seva zona de confort” per provocar-los una regressió. I, en realitat, el que ha quedat estancat i diluït en aquest concepte de la zona de confort és el mateix programa.

stats