Més Manolo que referèndum
Ahir al matí, mentre Carles Puigdemont compareixia per anunciar la data i la pregunta del referèndum, a La mañana de TVE celebraven amb el Manolo, el del Bombo, el retrobament amb el seu instrument. L’assumpte català va ser totalment ignorat en el magazín matinal de la tele pública espanyola. El bar del Manolo a València era l’epicentre informatiu del país. La reportera del programa ajudava el Manolo a picar el bombo amb les baquetes: “¡España! ¡España!” Fins i tot el periodista Fernando Ónega, arrossegat per l’eufòria timbalera, va dedicar una oda al Manolo: “A Manolo le robaron el bombo de su coche y tuvo que ser un ladrón enemigo de España. Robar el bombo de Manolo es robar un símbolo nacional. Es casi como pitar el himno en la Copa del Rey. Por eso, encontrar el bombo ha sido una hazaña comparable a la reconquista de Perejil. Que lo haya recuperado la infantería de marina le da un aire guerrero, como una misión heroica. Una cruzada contra el mar y los elementos, aunque haya sido en Madrid. Le faltó la épica de la narrativa del ministro Trillo diciendo aquello de «Al alba y con viento fuerte de levante…», pero para poner épica aquí está un servidor. A Manolo le robaron el bombo, pero lo rescató la armada española. ¡Viva España, el bombo y la selección!” I la presentadora María Casado, embriagada pels efluvis de la percussió ibèrica, ho va rematar amb un “¡La madre que te parió, aquí te lo digo yo!”
A Telecinco i Antena 3, Ana Rosa Quintana i Susanna Griso van abordar la qüestió de manera breu, sense fer l’espectacle de l’escàndol d’altres ocasions. Es van sentir les lletanies habituals contra el Procés i Puigdemont, però no ho van dilatar. Tal com va passar amb la xiulada a l’himne, sembla que a Espanya hi ha un cert consens mediàtic per no exacerbar els ànims amb massa antelació.
A La Sexta, a Al rojo vivo, Antonio García Ferreras sí que s’hi va recrear amb més interès. El xou català funciona. El presentador i Cristina Pardo van collar Lluís Llach en una entrevista amb tots els tòpics: que si vostè va amenaçar els funcionaris, que si com ho faran si els prohibeixen votar... Amb Joan Tardà va passar el mateix. La cançó de l’enfadós. El relat buit i els patrons mentals de sempre que no permeten que la reflexió avanci. Amb les preguntes busquen, sibil·linament, posar de manifest una suposada bel·ligerància independentista en les respostes.
En canvi, posen catifa vermella a l’advocat i polític Jordi Casas. El presenten com a “analista de La Sexta” sense dir que va ser diputat d’Unió al Congrés i al Parlament, senador i fins i tot delegat del govern de Catalunya a Madrid. Per a Ferreras és un simple “analista”. Però agrada tenir un suposat expert que carrega contra l’independentisme des de Barcelona i que brama en nom de tots els empresaris amb clar accent català quan parla en castellà. Més soroll de timbals, en qualsevol cas.
