20/04/2017

Filosofia televisada

2 min

“La meva feina a la televisió consistia a gratar el cap als espectadors perquè la sang circulés més de pressa per les neurones”. Aquest símil de l’estimulació de l’intel·lecte és de Bernard Pivot, el presentador de televisió que va convertir el seu programa de llibres en un èxit d’audiència a França. L’hi va dir a la periodista Anna Guitart al Tria33 fa uns mesos. Dimecres, mentre el Barça exhalava el seu últim sospir a la Champions, al canal 33 ens grataven la testa com li agrada a Pivot. Estrenaven una nova temporada d’Amb filosofia. Pel títol és obvi quina matèria essencial tracten. Era una mena d’al·legoria televisiva, perquè, consumada la derrota esportiva, els responsables del programa, el periodista Emili Manzano i el filòsof Xavier Antich, arrencaven la nova etapa reflexionant sobre el concepte de precarietat. És un programa senzillíssim, fet amb pocs mitjans però amb sensibilitat, no només temàtica sinó també audiovisual. La conversa entre Manzano i Antich serveix d’introducció al tema central de l’emissió i, a partir d’aquí, es va construint un relat a partir de les entrevistes a diferents filòsofs. En el primer programa eren Marina Garcés, Josep M. Esquirol, Simona Skrabec i Laura Llevadot. Segurament hi ha algun aspecte d’aquesta llista que crida l’atenció a la televisió: la naturalitat amb què, per fi, s’inclouen les dones i són majoria. No per quota ni per paritat sinó perquè simplement existeixen i se les té en compte pels seus coneixements i la manera de transmetre’ls. I quan ho observes en pantalla t’adones de com és d’insòlit veure dones amb un discurs tan ric explicant-se amb calma i sense que ningú les interrompi. És insòlit.

La manera com es van estructurant les reflexions dels filòsofs col·laboradors construeix un fil conductor sòlid i coherent, en què no cal ni veu en off ni gaires acotacions periodístiques. Com a espectador, Amb filosofia t’obliga a tenir una predisposició d’atenció i el relat serveix per emmirallar-te com a individu amb el teu entorn. Una frase puntual o una reflexió et connecten amb immediatesa a situacions personals viscudes, amb elements quotidians de la teva realitat. “La filosofia ens consola”, diu Esquirol. I té raó. Perquè això s’esdevé durant el programa. Visualment, la realització contribueix discretament a establir un discurs paral·lel basant-se en la sensibilitat. Skrabec llegeix un poema sobre un roser salvatge i quan, a continuació, escoltem Marina Garcés, la càmera ens mostra una rosa dibuixada en la tassa que té al costat. Els elements de fragilitat, inestabilitat o temporalitat són representats simbòlicament en els espais i detalls.

Deixeu-vos estar de merlinades i atreviu-vos a apujar el nivell de la filosofia televisada.

stats