10/02/2017

Clatellada extra de realitat

2 min

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha donat suport a la campanya Casa nostra, casa vostra, que pretén mobilitzar i sensibilitzar la societat catalana en favor dels refugiats. La programació de TV3 s’ha abocat al drama que pateixen a través de diversos espais habituals. El Sense ficció, l’ InfoK, el Valor afegit, el Tot un món... han esbossat la seva situació des de diferents angles. A més, hem pogut veure Vides aturades, uns microdocumentals emesos després del Telenotícies vespre, de tres minuts, que recullen el testimoni de persones que esperen (o més ben dit, desesperen) al camp de refugiats de Vassilikà, a Grècia. Cada píndola, una persona. Els van gravar el mes de setembre passat i, davant la càmera, expliquen quines són les seves circumstàncies sobre temes molt concrets: la família, els diners, l’educació, la higiene, la identitat...

Els testimonis estan molt ben triats, sobretot per la manera com s’expressen. Una naturalitat i temperància que fan que encara commogui més el que diuen. No t’expliquen misèries individuals (que segur que en tenen moltes), no es busca estovar l’espectador amb la llagrimeta fàcil, no hi ha ni de bon tros intenció morbosa en la desgràcia, tampoc hi afegeixen una èpica narrativa per emocionar amb gratuïtat.

És justament per l’austeritat amb què descriuen el seu present, aquesta vida aturada al camp de refugiats, que les seves paraules et commouen i et deixen abatut. Una clatellada extra de realitat després del TN. L’Asia té 44 anys i els fills adolescents. Està superada i pateix pels seus nanos: “Havíem preparat un futur per als nostres fills i ara els veig jugant a cartes, jugant amb pedres, enfilant-se pels arbres i barallant-se. Demano a Déu poder sortir d’aquí sense que cap dels meus fills hagi canviat o hagi patit. Que en sortir d’aquí cap no digui que ja no vol estudiar”. El Rassoul vol que un dia els seus fills tinguin feina i els seus nets puguin tornar a l’escola. La Khadija és una noia de disset anys que et roba el cor a cada frase que deixa anar. “T’estic parlant com si tingués setanta anys”, lamenta. I té raó. Explica la por que li fa que qualsevol pugui entrar a la seva tenda, la falta d’intimitat i els problemes que comporta la brutícia que s’acumula al camp: “Sabem el que és la higiene. Els refugiats no som idiotes. Jo abans em dutxava cada dia. Només cal que netegin”.

Cada detall que t’expliquen connecta ràpidament amb els privilegis de la teva pròpia realitat i entorn com a ciutadà. Et recorda la pròpia normalitat, a la qual ens hem acostumat i que ja ni valorem. Està bé que la televisió pública assumeixi aquests vincles solidaris i aquest compromís social. Perquè si els mitjans de comunicació tenen el poder d’influir, és important que també ho facin en aspectes tan elementals com la humanitat.

stats