El cas Nóos i el periodisme de porteria
Divendres al matí els magazins d’Ana Rosa Quintana i Susanna Griso esperen la sentència del cas Nóos acompanyades d’una pila de tertulians. A Telecinco, Eduardo Inda. A Antena 3, Paco Marhuenda. Els programes ens bombardegen amb una pila de vídeos recordatoris del cas. Ens saturen amb imatges d’arxiu que hem vist milers de vegades en bucle. A les dues cadenes la dinàmica és la mateixa. No hi ha fil conductor. Funcionen per saturació de comentaris, entrevistes i vídeos. Busquen evidenciar l’impacte més que aclarir el cas. Prioritzen el titular vistós al contingut precís. I es recreen en la hipòtesi més que en la informació contrastada. “¿Qué futuro le espera a Urdangarin y la Infanta?”, retolen en pantalla a Telecinco. Exhibeixen un gran desplegament de mitjans per comunicar una breu sentència judicial: el típic periodisme de porteria. Envien reporters a totes les portes que tinguin alguna connexió amb el cas encara que allà no hi passi res. En la rivalitat Quintana-Griso guanya la primera per sis reporters desplaçats contra els quatre d’ Espejo público. Divideixen la pantalla per mostrar-los tots alhora. A Telecinco, un reporter a Ginebra a casa de la infanta i Urdangarin; un reporter a Barcelona a la porta del despatx de Roca Junyent; un a Vitòria a casa de la mare d’Urdangarin; una a Madrid davant del Museu Thyssen, on el rei Felip assistiria a una inauguració; un altre a Palma, on s’espera la sentència, i l’últim a Sant Cugat del Vallès, davant del domicili particular de Diego Torres. Tots ells tenen una consigna clara: generar expectatives de possibles moviments davant la porta que custodien. Canviant de localització aporten sensació de dinamisme en un espectacle que es limita a esperar uns anys i mesos de presó. El hashtag a Telecinco per comentar-ho a Twitter és #HabemusNóos com en el procés d’una fumata blanca. A Antena3, Marhuenda qualifica a Urdangarin d’ingenu i a Torres de llest, com si el cunyat del rei fos una víctima més. Un tertulià ofereix l’anàlisi masclista de la jornada: “El rey emérito está preocupado porque sus hijas están abandonadas las dos”. Pobres infantes sense marits. Finalment arriba la sentència. No la comunica cap reporter. La diuen des del plató. Apugen la intensitat de la veu com quan els nens de Sant Ildefons canten el premi de la Loteria: “¡Seis años y tres meses!”, exclama Ana Rosa. “¡Qué barbaridad!”, se sent que diu de fons una tertuliana. I tot aquell desplegament de mitjans davant les portes de les cases i despatxos ja no té cap sentit. L’únic que reté l’espectador al cap són quatre paraules: “Sis anys i tres mesos”. Creus que t’han informat però l’únic que han fet és entretenir-te anant d’una porta a una altra.
