Publicitat
Publicitat

Llenceu el cronòmetre!

Plató elegant i modern però fred. Predominaven els colors blau i taronja, que també són els corporatius de Convergència. L'encert, l'ús de l'Steadycam, que contribuïa a donar un cert dinamisme a una posada en escena tan estàtica. L'error, una excessiva distància entre els candidats que frenava l'espectacle. Són millors les connotacions d'un ring que d'una plaça de toros a l'hora de combatre. Artur Mas, l'únic que lluïa anell de casat i podia presumir de bon sastre. A Junqueras li anava grossa la camisa i a Navarro l'americana. A López Tena li brillava el teixit de la roba com si li hagués planxat algú poc destre. A Camacho li relluïa l'escot. Rivera, tibat. Herrera va ser víctima a l'inici d'una ombra sobre el seu front. No havien previst la seva alçada. Això sí, estava deixat anar i valent. Junqueras movia els braços com un actor amateur d' Els pastorets . La rialleta permanent de Navarro observant la discussió dels altres el convertia més en espectador privilegiat que en partícip. En la batalla dels de sempre per qui parlava primer castellà va guanyar Sánchez-Camacho. En la pugna de qui portava la insígnia més gran, va arrasar López Tena. Als cinquanta-cinc minuts de començar el debat van començar les estossegades de fons dels candidats. Mas portava un roc a la faixa: llegir el text del conseller Castells va desarmar momentàniament els rivals. Navarro va estar menys reeixit intentant pintar xifres en una subcarpeta de manera innecessària. Camacho es dirigia a Mas com a "Senyor President". Herrera a ella li deia "La Sánchez-Camacho". No sé qui va patir més, si el realitzador o el que portava el control del cronòmetre. Les ombres poc estètiques i unes pampallugues al ciclorama digital del fons feien nosa. Ramon Pellicer volia moderar des de l'amabilitat i la condescendència, i vam trobar a faltar una mica de contundència i vigor. Va controlar les normes però a l'espectador li agrada veure mà dura amb els polítics. López Tena, enfadat habitual, va ser qui es va mostrar més molest amb les advertències del temps que li feia en Pellicer. Acotar tant un debat electoral amb temes i temps d'intervenció el converteixen en una discussió anodina i artificial. És curiós com els polítics pacten unes normes fèrries de funcionament i després es queixen del temps, lamenten com es donen els torns de paraula i s'incomoden quan no poden replicar per a al·lusions. Són víctimes del cronòmetre que ells mateixos exigeixen. Que llencin el rellotge i que discuteixin lliures. Que cadascú es retrati tal com és i guanyarem en veritat.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF