21/12/2011

Llàgrimes de cocodril coreà

2 min

Les imatges que va difondre el govern nord-coreà per demostrar l'enorme pena del poble per la mort del dictador Kim Jong-il eren impactants. Les van emetre tots els informatius fent notar de manera molt clara que provenien d'una font oficial. S'entenia el valor que havíem de donar, doncs, a les imatges. Treballadors a les fàbriques bramant en perfecte estat de revista, escoles senceres amb centenars d'estudiants ben arrenglerats plorant davant d'una estàtua del líder, pobles sanglotant de cara a un retrat del dictador. Les escenes eren tant sorprenents com teatrals. Aquest plor col·lectiu, sincronitzat i tan ben dirigit et feia pensar en com ho havien gravat. Masses ordenades com exèrcits plorant a la vegada eixugant-se les llàgrimes (de cocodril) quan passava la càmera pel costat. Passaves a imaginar-te un director de cinema al costat del càmera i un ajudant donant l'entrada del moment per començar a bramar. I quan s'acabava la filmació t'imaginaves tots els figurants recuperant la serenor de cop i tornant al seu lloc de feina.

A Corea del Nord han comprès que la televisió és l'eina fonamental per vendre't a la resta del món i donar la imatge que vulguis. Però encara no dominen prou el gènere per calcular la intensitat justa que cal donar a la pena perquè tingui credibilitat en pantalla. El resum d'imatges de les multituds plorant semblava més aviat un vi-deoclip musical, una notícia d'un rècord Guinness o un exemple del Fets i gent que fa anys feia el Telenotícies . La sobredosi de les masses plorant pel carrer, a les indústries i a les escoles creava l'efecte invers i delatava les intencions d'un règim. S'han abocat tant a la pena que s'han passat de frenada. És el que té la televisió: que pot vendre el que vulguem però sempre en la justa mesura. Una sola llàgrima en pantalla pot generar més tristesa que el drama orquestrat de milers de persones. Han convertit la pena en paròdia. Un comiat a l'altura d'un dictador.

stats