L’experiment d’‘Espejo público’
El magazín matinal d’Antena 3, Espejo público, ha fet un experiment per les festes de Sant Fermí. Ha enviat una reportera amb un mòbil a recórrer els carrers de Pamplona per gravar i denunciar l’actitud assetjadora de molts homes envers les dones. Això no és nou. De fet, els conflictes de les reporteres de qualsevol cadena amb l’agressivitat d’alguns individus venen de lluny. Fins no fa gaire fins i tot feien gràcia. Vexar el reporter quan està en directe (sigui home o dona) és una de les tradicions complementàries. Quan són dones hi apareix, a més, el component sexual. Els arxius de les televisions estan plens d’imatges que ho demostren. Algunes cadenes van optar per enviar homes en els punts de connexió més conflictius, després d’algunes situacions molt desagradables per a algunes periodistes.
La violació múltiple de l’any passat a una noia va suposar un punt d’inflexió en la manera d’abordar aquestes actituds. Ara ja no fa tanta gràcia sinó que s’ha aconseguit que es valori com el que és: assetjament greu. I de la consciència del problema hem passat a fer-ne espectacle. Ara Espejo público ha posat l’esquer: una reportera molt jove que compleix amb els requisits estètics televisius clàssics i llaminers per als mascles més troglodítics passejant-se amb un mòbil per denunciar la baixesa del panorama. Sens dubte, el que vam veure que patia aquella reportera d’ Espejo público demostrava el nivell dels energúmens. Fins i tot quan se’ls preguntava pels assetjaments, molts brètols justificaven l’agressió i la violació. Consideraven que les dones els incitaven a fer-ho si elles anaven amb escots o pantalons curts. L’exercici televisiu genera impacte i titulars: “ Una reportera de ‘Espejo público’ sufre acoso sexual en los Sanfermines ”.
Aquesta festa popular és, indiscutiblement, la que rep més atenció mediàtica a Espanya. I no només pel desplegament de mitjans i la cobertura diària que en fa TVE cada matí retransmetent els encierros. Totes les cadenes envien equips nombrosos a parlar de l’ambient. Tot i que els autòctons insisteixen a dir que hi ha dues festes i que el context més depravat que veiem no forma part de la tradició, els mitjans insisteixen a ensenyar la cara més lamentable: cada juliol des de fa molts anys tenim desenes de cròniques i reportatges de gent beguda, passada de rosca, dient barbaritats a càmera, descontrolats, barallant-se, grapejant reporters i fent declaracions que toleren la violència sexual. I durant molt de temps les teles han reforçat amb una naturalitat i un divertiment al·lucinants aquesta mena de curiositat local. La cobertura mediàtica indulgent de la cara més desagradable dels Sanfermines retroalimenta i consolida patrons de conducta. Qui sembra vents cull tempestats. Això sí, ara ho convertim en espectacle i ens escandalitzem.
