L'estriptis català

Al final d'aquest article trobaran totes les instruccions per dur a terme un estriptis català, així que facin el favor de llegir fins al final per recuperar un símbol d'identitat que ens és tan propi com el panellet. Ho vam descobrir gràcies a La camisa de Christa Leem , el documental de dijous al canal 33. És un retrat de l'artista d'estriptis que va aportar modernitat al Paral·lel dels anys 70. I a la vegada és l'esbós de la Barcelona canalla intel·lectual de la Cúpula Venus. La construcció de la narració es fa sobretot a partir del testimoni de la mare de la Christa, la Carmen. A través d'ella revivim el material d'arxiu que queda dels espectacles i entrevistes de la seva filla. És absolutament commovedora la seqüència en què la Carmen aconsegueix veure l'anunci de Freixenet en què va participar la seva filla. Però malgrat els testimonis i els amics, el retrat de la protagonista acaba sent una mica innocent. Ens diuen que hi ha molts clarobscurs en la vida de la protagonista, però es passa tant de puntetes pels obscurs que es potencia una sensació de misteri encara més ocult. El final és precipitat davant la mort de la Christa i s'esborren molts anys que no aconseguim entendre. És com si l'evident vincle afectiu que es produeix entre l'equip del documental i la mare de la protagonista hagués frenat un retrat més sincer del personatge. El clàssic síndrome d'Estocolm.

I ara sí. L'estriptis català. El feia la Christa segons indicacions coreogràfiques de Joan Brossa. Per fer un estriptis català t'has d'anar traient la roba mentre mostres seductorament als espectadors (o espectador) les diferents cartes que van apareixent entre les peces de vestuari. No pot ser qualsevol naip. Perquè l'estriptis sigui català totes les cartes han de ser l'as de bastos. Un altre requisit indispensable és que el ritme sigui molt lent, un altre fet identitari que ens caracteritza en tot procés que encetem per aconseguir un objectiu excitant.