10/04/2017

Gemma Nierga, domadora d’anguiles

2 min

L’entrevista de Gemma Nierga a l’advocat Miquel Roca va ser, en essència, el programa que el Fora de sèrie sempre hauria hagut de ser. Un convidat que més enllà de la popularitat tenia coses a dir i el retorn d’una professional que va executar la feina amb mestria. Allunyant-se de la moda de l’agressivitat en les entrevistes polítiques, Nierga va aprofitar-se del record televisiu amable del Tres senyores i un senyor per camuflar amb simpatia la destresa. Roca va fer gala d’una elegància i prudència que el va delatar més del que es pensa. “Jo ja soc una resta arqueològica del passat”, va dir-li ell. Tots dos en prime time era un flash-back considerable, però hi ha clàssics que funcionen. La localització del Col·legi d’Advocats de Barcelona va comportar monotonia però encert: una realització més acurada de l’habitual, un context una mica al·legòric per la sumptuositat de la decoració i el valor de les formes i la focalització en la conversa.

“Vostè és una anguila”, es va lamentar Nierga veient com Roca defugia alguns temes. Cert. Però també es va trobar atrapat a la xarxa unes quantes vegades. La innocència de recordar-li l’escola on va anar era un esquer enverinat: “Es deixa en Millet, no?”, li va dir després que l’advocat repassés els companys il·lustres. Roca va nedar àgil en les qüestions monàrquiques, demostrant el domini de l’argumentació que convé a un advocat. Va ser hàbil precisant la diferència entre opinió i Codi Penal. La metàfora de la nevera vella com a símbol de la necessitat d’evolucionar va permetre anar més enllà del que Roca hauria dit de manera textual. Van ser interessants les valoracions que va fer sobre la Constitució (“No és una lletra, és una música. Ha faltat voluntat del qui tenia la principal responsabilitat de llegir-la”). Nierga burxava: “¿Qui no la sap llegir bé? Posi’m noms...” Amb la independència i la politització del Tribunal Constitucional, Roca va exhibir una prudència molesta que, malgrat tot, també el va retratar. I amb el cas Pujol hi va haver la dosi morbosa: “Si Pujol li hagués demanat que el defensés, ¿ho hauria fet?” Va estar molt bé la manera com Nierga va anar enllaçant els temes i introduint-los amb enginy emocional. Va tenir el control del personatge no per memorització de dades ni exhibició de coneixements sinó perquè va utilitzar la informació quan més convenia i mai per inèrcia. L’ordre de la conversa, la manera de formular les preguntes i el to indicaven una premeditació i subtil traïdoria. Va treure tots els temes que calien, va afluixar poques vegades amb qüestions supèrflues per relaxar el convidat i va posar punt final a una entrevista circular fent reaparèixer Urdangarin al final: “Que tingui sort”, va dir Roca. Missatge entès. “M’ha agradat aquesta tornada a TV3”, deia Nierga en acabar. Totalment d’acord.

stats