Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

Felipe, Roca i l'atac de son

Vespre de gala a 8 al dia. Josep Cuní rebia al plató Felipe González i Miquel Roca per fer un cara a cara. La idea era bona: denota poder de convocatòria, prestigia la cadena i apuja l'autoestima del presentador. El debat se centrava en un tema eteri: "Què [ens] està passant?" I la inconcreció de la pregunta ja va avançar tot el que vindria després. La primera pregunta que va fer Cuní a González mantenia la mateixa inconcreció: " ¿Qué se ha roto? ¿Se puede reparar? " I les dues personalitats anaven filosofant sobre Europa i la crisi de finançament d'una manera molt abstracta. Felipe va deixar anar la frase definitiva que demostra que la conversa no va enlloc: "Así uno se puede remontar en la historia hasta Adán y Eva ". Aquí com a espectador ja saps que has begut oli perquè vol dir que s'ha entrat en el bucle de la teorització més dispersa. Una altra pista que evidencia poca precisió d'arguments és l'abús del concepte "la gent". "És que la gent del carrer...", "La gent el que vol són explicacions...", "La gent no vol entendre...", "Hi ha gent que aspira a..." Qui és exactament "la gent"? Cuní escoltava somrient els seus convidats, complagut per l'escena. Intervenia poc, alternant català i castellà a la mateixa frase. Donaven voltes a la política de subsidiarietat alemanya, al pacte d'estabilitat del 1995, a Maastrich, a les dinàmiques internes del Consell Europeu... Els que encara aguantàvem allà a l'hora d'afrontar l'encaix entre Catalunya i Espanya vam observar una ambientació pertinent. Darrere la pantalla de González hi onejava la bandera espanyola i darrere la de Roca la catalana. Les seves aportacions eren igual d'espesses, inconcretes, abstractes i lentes que fins aleshores. Tot volàtil i elevat, sense plantejar escenaris definits, amb el relaxament de qui sap que no haurà d'executar ni assumir responsabilitats. Es llepaven ferides al·legant manca de lideratge actual. Una dissertació de dinosaures polítics que ens van escalfar el cap sense arribar enlloc. Avorrit és poc. Per acabar, Cuní va preguntar: "Això té solució?" L'"això" tornava a delatar que allà es parlava de tot i de res. Va durar una hora i deu minuts i Cuní va dir que havia sigut una hora i mitja. Deu ser que fins i tot a ell se li va fer més llarg del compte. La pròxima vegada, que els convidin a dinar i facin una bona sobretaula. L'espectador demana arguments clars i solucions de futur, no fantasmes del passat alliçonant satisfets que abans tot era millor. Això ja ho sabíem.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 13/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT