Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

Évole, Puigdemont i les banyes del croissant

L’arrencada de l’especial del Salvados amb Puigdemont era profilàctica: una selecció acurada de les entrevistes a polítics que ha anat fent Évole al llarg dels anys el protegia de les crítiques advertint que ha fotut canya a tots. Alhora deixava constància del bagatge acumulat en aquesta tasca. No sé si ha sigut la millor entrevista d’Évole. El que ha sigut, formalment, és de les més tètriques. Pel que fa a les formes, el Palau de la Generalitat semblava el castell d’un conte de por, ple de zones lúgubres i portes enreixades. La conversa entre periodista i president estava realitzada i il·luminada amb connotacions gairebé de clandestinitat: plans molt tancats, ombres al rostre del president i tenebrisme en l’entorn. Es va potenciar una atmosfera i un context visual que transmetien poca transparència.

Pel que fa al contingut, l’entrevista -massa editada- tenia dos grans blocs. El primer, en què Évole va mostrar-se determinat a aclarir tot el que envoltaria, tant a nivell pràctic com de conseqüències polítiques, el referèndum de diumenge. El periodista va ser impecable. Amb bon to i amb tensió dialèctica, va preguntar i repreguntar per dubtes que tenim tots respecte als procediments, les formes i el que passarà. Les comparacions poc reeixides amb la pastisseria, els croissants i les llenties van dotar la conversa de les espurnes televisives efectistes necessàries però no van aportar gaire més. Quan Puigdemont tirava pilotes fora sobre declarar una DUI, Évole va insistir: “ ¿Por lo tanto, no descarta usted hacer una declaración unilateral de independencia? ” Puigdemont el va frenar: “ Si yo le digo que no lo descarto, ya sé cuál será el titular ”. I Évole li responia: “ Olvídese del titular... ” Tot i l’enverinat consell, era obvi que el buscava.

El segon bloc de la conversa va caure en el ja clàssic patró de les entrevistes de La Sexta. L’iPad no només com a suport d’hemeroteca sinó com a fàbrica de travetes. L’entrevista es convertia en un cara a cara en què Évole creixia, sabent que l’altre cauria als paranys ordits. En l’ímpetu i el neguit dels arguments utilitzats hi distingíem la implicació personal del seu posicionament sobre el Procés. Évole es va anapastoritzar fent el joc de trampes: primer preguntar i després quedar com el més llest perquè et retrato amb una escena que et contradiu. Desconec si Puigdemont, igual que els espectadors en pantalla, tenia les dates de les declaracions. L’antigor d’unes escenes, la intranscendència d’unes altres, i que eren frases d’altri (Junqueras i Forcadell el 2013) treien força a la contradicció. Sembla fins i tot estrany que no en trobessin de més recents i potents, perquè l’evolució política en general no s’ha caracteritzat mai per la seva coherència. L’astúcia amb més mala idea va ser la del referèndum del Kurdistan, que va deixar fora de joc un Puigdemont que començava a estar una mica tip de tanta trampeta.

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF