Ala sobretaula de dissabte TV3 va estrenar Ja t’ho faràs, un programa que ens remet a la tele d’abans: aquella en què el presentador és una mena de monitor d’activitats domèstiques, manualitats i bricolatge per amenitzar la vida de l’espectador. En Rafel Vives és el manetes que ens va donant les instruccions. Cau bé i dóna confiança, un requisit bàsic. El primer dia ens va explicar com fer un portaespelmes amb llaunes de conserva i un armari raconer amb dos porticons. Unes especialistes en joies van donar idees per fer arracades amb taps de suro, braçalets amb anelles de llauna de refresc i collarets amb pel·lícula de súper 8. També vam aprendre a fer una trompeta amb una tetera: indispensable. Una característica importantíssima que ha de tenir un programa d’aquest tipus és que, quan comença, el presentador faci veure que les càmeres l’enxampen treballant. En Rafel Vives ho fa molt bé, això. Desconfieu de qualsevol altre espai de bricolatge en què el presentador comenci amb les mans a la butxaca. No té vocació. Un altre element que heu de tenir en compte si mireu aquest programa és que, sobretot, no heu de provar de fer-ho a casa. Mai queda com a la tele. Ni tan bufó com en el decorat del plató. Aquests programes s’han de fruir pel simple fet de veure treballar i esforçar-se algú altre i felicitar-lo mentalment un cop assolit l’objecte desitjat. O gaudir-ne encuriosits per les habilitats i l’enginy que demostren els participants. Però no cometeu la ingenuïtat de provar-ho a casa, perquè la sensació de frustració posterior és enorme. Per reciclar no cal deixar-s’hi l’autoestima. Del primer episodi sobretot no feu cas del consell per escurçar uns pantalons. La manera de mesurar l’alçada de la vora gairebé va fer agafar un cobriment de cor a la meva mare. “Així li quedaran curts segur, home...”, va sentenciar, esverada. Els aixafaguitarres són un públic potencial enorme per a aquests programes. Ja t’ho faràs, de 25 minuts de durada, té ritme. En el boomde les manualitats per culpa de la crisi, l’espai s’ha ideat amb voluntat de servei públic, pensant que hi ha molts aturats que disposen de temps per invertir i pocs calés per comprar res. Ara bé, tanta deixalla reaprofitada i concentrada acaba provocant certa sensació miserable. Primer va ser la campanya Envàs on vas. Aleshores ens va quedar clar que per qualsevol tonteria havíem d’anar personalment a la deixalleria. I, ara, directament ens fan guardar la brossa a casa però retallada i pintada de colorets.
