01/04/2011

Catarsi després de vint anys de silenci

2 min

Un bon documental ha de complir tres funcions bàsiques: informar-nos, emocionar-nos i permetre'ns avançar trobant respostes. És perfecte quan, un cop l'hem vist, tenim la sensació que no som els mateixos, que alguna cosa ha canviat dins nostre. ETA a la ciutat dels sants , dirigit per Albert Om, compleix aquests requisits.

Informa perquè per a molts l'atemptat d'ETA era un vague record. El temps dilueix l'impacte i els detalls. Recuperar les imatges d'arxiu de just després de l'explosió, el dolor de les famílies i els testimonis i responsables del moment et dóna una perspectiva més contundent del que va passar.

Emociona perquè el que per a l'espectador és un record et sacseja quan t'adones que per a altres és l'eix sobre el qual ha girat la seva vida. La bona elecció dels testimonis, la conversa amb l'Anna, que va perdre els seus pares, els guàrdies civils que s'emocionen quan entren al pàrquing d'on fa vint anys van esgarrapar la runa... fa que tota la informació t'arribi més endins.

I, certament, ETA a la ciutat dels sants et permet avançar d'una manera molt peculiar en el conflicte basc i en la percepció dels atemptats. En aquest sentit, hi té un paper clau el vincle d'Albert Om amb la ciutat i l'esdeveniment. S'hi sent part implicada i en ocasions parla en primera persona del plural, però sense agafar un caire massa subjectiu. En canvi, aquest lligam personal de l'autor sí que li permet portar-nos més lluny a l'hora d'aprofundir: sap on trobar els matisos i les esquerdes i on hi ha les cicatrius. L'acte institucional divuit anys després, el perquè del silenci, la polèmica de la manifestació contra la caserna, la diferenciació entre el Vic nord i el Vic sud i, sobretot, l'explicació de com es va trencar el mirall que ens enlluernava amb el País Basc. Al final, el documental creix poderosament. I a partir d'un atemptat concret tots els espectadors vam poder trobar respostes més globals: del nostre país i del terrorisme.

stats