Castor i la mala sort
Diumenge a la nit vam haver d’afrontar sessió doble de televisió contundent, reveladora i ben feta. I amb dos temes que s’interconnectaven. Al 30 minuts de TV3, Herois (en parlarem demà), sobre persones que han denunciat la corrupció política. I a La Sexta, amb el Salvados, la conseqüència de no fer-ho: com el sistema podrit el paguen els ciutadans. Évole posava, per fi, el focus sobre el cas Castor. Generava morbo per la bona sintonia que sembla que existeix entre alguns responsables de La Sexta i l’empresari intocable Florentino Pérez, artífex i màxim beneficiari del Castor. El seu nom va sortir dos cops.
Salvados començava amb una breu introducció d’Évole que demanava a Recaredo del Potro, president de l’empresa responsable de la construcció de la plataforma, que llegís una clàusula dubtosa i l’home no podia perquè la lletra era massa petita. El regador regat. La consecució de les entrevistes va crear un crescendo narratiu interessantíssim, on s’anava comprenent el més complex. Excel·lent intervenció inicial de Joan Llinares per aclarir les irregularitats que detallava el document intern del ministeri d’Indústria filtrat al programa. Coordinació perfecta entre entrevistador i entrevistat per oferir les claus del cas. Després va ser gloriós el paper d’estrassa de José Montilla i Joan Clos, fins i tot encarant-los amb les imatges d’arxiu en què el ministre d’Indústria posterior a ells, Miguel Sebastián, lamentava haver-se hagut de menjar el problema.
La manera com Évole va collar Recaredo del Potro va ser antològica. De mica en mica, primer deixant exhibir la barra del personatge (cordial, això sí, com ja ens havien alertat els de la Plataforma de les Terres del Sénia) per, finalment, posar en evidència la manca d’escrúpols i el muntatge. Bona idea com es van introduir, entremig, les explicacions de l’eurodiputat Ernest Urtasun sobre l’entramat econòmic. A nivell de realització, fer que els experts utilitzessin els vidres de l’entorn per fer més visual l’embolic empresarial és un recurs televisiu bonic, eficaç i molt senzill. Detalls que denoten l’enginy i la cura fins a qüestions mínimes que aporten qualitat global.
Potser el running gag de la trucada als exministres que no volien donar la cara era més teatral que necessari. Ves a saber si l’Évole d’uns altres temps, més que conformar-se amb la trucada perduda, els hauria anat a empaitar pel carrer. Al final, el periodista va evidenciar el frau, quan, amb sarcasme, li comenta que ja els van anar bé els tremolors de terra per al negoci i Recaredo ho admet, però atribuint-ho a fets fortuïts. I el periodista remata: “¿Qué mala suerte, no?” i l’altre: “Eso sí. Mala suerte”. Salvados va posar la lupa a la lletra petita del Castor i va evidenciar les esquerdes del sistema. El problema és que ni així hi ha manera que el poder tremoli.
