Anatomia d’un divorci
La cadena HBO ha estrenat recentment la sèrie Divorce, un títol que no pot ser més concret amb l’argument: relata el procés de divorci d’un matrimoni. Es tracta d’una dramèdia creada per Sharon Horgan, guionista i protagonista de la magnífica Catastrophe, i es nota la seva empremta en molts aspectes. Divorce suposa el retorn regular a la televisió de Sarah Jessica Parker després de Sex and the city i aquest és potser el punt feble d’una sèrie interessant. A Divorce, el personatge que interpreta Sarah Jessica Parker viu en un poble, els homes amb qui es relaciona no tenen el glamur dels que apareixien a Sex and the city i les seves amigues no són, ni de bon tros, com la Samantha, la Charlotte i la Miranda. Tampoc va vestida amb roba exclusiva. Però tot i així has de fer un esforç mental titànic per oblidar aquella articulista de l’Upper East Side. Un cop fas el pacte amb tu mateix per superar aquest enorme obstacle, pots començar a gaudir de la sèrie. L’actor Thomas Haden Church, que fa de marit, està esplèndid.
Divorce val la pena perquè és d’aquelles ficcions en què els personatges estan treballats pels guionistes amb molta cura, evolucionen al llarg dels episodis, a vegades de manera imprevisible, i creen un entramat de relacions que t’atrapen. Parker interpreta Frances Dufresne, l’esposa amb fills adolescents que, veient com s’ha deteriorat el seu matrimoni i les parelles del seu entorn, fa el pas de divorciar-se. Però la decisió ni la tindrà sempre tan clara ni l’hi posaran fàcil. Tampoc resulta una trama previsible. Divorce no pretén ser una sèrie que narri l’èpica vital d’una dona per lliurar-se del seu marit, tot i que com a espectador desitges que ho aconsegueixi. Posa la lupa en les inseguretats dels protagonistes, en la seva capacitat per utilitzar altres personatges per entorpir el camí de l’antagonista. El segell distintiu de Sharon Horgan es fa evident en el sarcasme que respiren algunes trames en la superfície, però, a diferència de Catastrophe, Divorce té un subtext molt més tràgic que no sempre es verbalitza però sovint s’assenyala a través de la imatge. En alguns moments la sèrie cau en tòpics femenins una mica histriònics, però en canvi demostra una enorme habilitat per transmetre a l’espectador aquells detalls aparentment insignificants que poden fer insuportable una relació de parella. Divorce és un molt bon retrat de les misèries domèstiques més subtils. El guió sap jugar molt bé amb els matisos dels personatges: antagonistes permanents, però no hi ha ni bons ni dolents. Sap dosificar molt bé el tempo de la crisi i la degradació en la relació dels personatges. Divorce és magnífica en els detalls i en les accions més intranscendents i això la converteix en una sèrie dolorosament divertida.
