Visions i relats

No he sigut el primer a posar de manifest que a Catalunya s’estan consolidant tres espais polítics, i el debat a l’entorn de l’exposició sobre el franquisme al Born i sobretot l’article de Gerardo Pisarello dimecres passat (“1714-1939: dues memòries complementàries”) justifiquen un nou comentari sobre la qüestió.

Tota força política parteix d’una visió de la societat en què actua, i a Catalunya se’n donen, fonamentalment, tres. D’acord amb la primera, Catalunya és una província d’Espanya i, en conseqüència, els catalans no constituïm una societat, sinó un conjunt de ciutadans d’un estat (l’espanyol) al qual estem vinculats per drets i deures. D’acord amb la segona visió, Catalunya és un camp de batalla entre els de dalt i els de baix, i els catalans som, sobretot, integrants d’una classe social o l’altra. D’acord amb la tercera, Catalunya és un país; potser no un país del tot normal, però sí un que podria ser-ho. En aquesta tercera visió, els catalans constituïm un poble.

Ciutadans, classe, poble: tres categories complementàries; la qüestió és quina d’elles predomina.

Tota visió té un relat que la justifica. Que Catalunya sigui només una província d’Espanya estaria justificat pel fet que Catalunya no té una història pròpia. Almenys des dels Reis Catòlics, els fets esdevinguts a Catalunya només tindrien lògica en el marc de la història d’Espanya, i d’aquí la insistència dels polítics unionistes que Espanya és la nació més antiga d’Europa.

Per als que veuen Catalunya com a camp de batalla, la seva història seria, sobretot, la història d’una guerra civil enmig d’una guerra civil més àmplia: espanyola, europea, mundial. D’acord amb aquest relat, els catalans de dalt s’han aliat quan els ha convingut amb els de dalt d’altres societats, i, per fer-los front, els catalans de baix s’han d’unir fraternalment amb els de baix d’altres societats.

Finalment, si Catalunya és un país és perquè té una història pròpia en la qual predominen els esforços col·lectius i no els conflictes interns. No resulta sorprenent que la historiografia romàntica catalana s’esforcés a posar de manifest l’existència d’una nació catalana a través dels segles, perquè això és el que van fer totes les del moment. Resulta molt més significatiu que un Vicens Vives, que venia a revolucionar la disciplina exigint una metodologia més científica, publiqués Notícia de Catalunya, un assaig sobre la nació catalana; i encara més que un Josep Fontana acabi de publicar una història de Catalunya, amb l’expressiu títol de La formació d’una identitat, que constitueix un esforç més que notable per posar de manifest la continuïtat d’una consciència col·lectiva fins als nostres dies.

La batalla política fonamental és ideològica, i el principal objectiu de qualsevol força política és guanyar el debat cultural, és a dir, imposar el relat que dóna suport a la seva particular visió.

És en aquest context que em sembla que s’explica la picabaralla intel·lectual del Born. Per als comuns, el conflicte important és la Guerra Civil, perquè la interpreten com una guerra civil entre catalans. Per als nacionalistes, el conflicte important és el 1714, perquè va ser una guerra “contra nosaltres”. No cal ni dir que la Guerra Civil també va ser una guerra contra Catalunya, i que la Guerra de Successió va ser, també, una guerra entre catalans, però les primeres interpretacions són més evidents que les segones. Mentrestant, per al bloc constitucionalista (PP, C’s i l’actual PSC), cap dels dos conflictes no té interès, perquè, si d’ells depengués, el Born seria una biblioteca i al davant no s’hi farien exposicions sobre el franquisme.

Pisarello té clara la necessitat d’imposar un determinat relat, i ho demostra que aprofiti l’avinentesa per posar de manifest que tant el 1714 com el 1939 van ser guerres entre catalans: “Tant Felip V com Franco van tenir aliats importants al Principat, sobretot entre sectors socials alts”.

Pisarello no menteix, naturalment, però tots els països podrien reescriure la seva història com una guerra civil: els anglesos van tenir aliats entre els colons americans, els enemics de Napoleó van tenir aliats francesos, i els francesos i els americans van tenir aliats vietnamites. Ara bé, cap país no avança gaire a base de destacar l’aspecte fratricida de la seva història. Els millors països construeixen consensos, no dissensos.

Des d’aquest punt de vista, són molt d’agrair capteniments com el de Pujol, que havent estat torturat pel franquisme mai no va voler fer-ne sang, o el de l’Església catalana, que, per a irritació del franquisme, va allunyar-se molt aviat del relat de les dues Espanyes. Sempre és bo revisar la història, però mai per buscar motius de divisió.