14/07/2017

Tres mirades sobre una rebaixa fiscal

3 min

El govern central i Ciutadans han pactat una rebaixa de l’IRPF que consistirà, entre altres mesures menors, a eximir de l’obligació de declarar els contribuents amb ingressos d’entre 12.000 i 14.000 euros anuals, i en una reducció per als que se situen entre els 14.000 i els 17.000 euros. Fins ara n’estaven exempts els contribuents amb uns ingressos inferiors a 12.000 euros.

He llegit diversos comentaris sobre aquest acord, i crec interessant compartir-ne dos, apareguts a la web Agenda Pública.

Per a Fernando Gutiérrez Arroyo, “la rebaixa de l’IRPF que Ciutadans ha arrencat al ministre Montoro per al 2018 és una bona notícia per a les famílies amb les rendes més baixes”, ja que a la “forquilla” dels 12.000 als 14.000 euros hi ha els mileuristes (1.000 euros en 14 pagues).

Deixat establert aquest punt, l’autor analitza si la rebaixa -que s’estima que costarà 2.000 milions d’euros- compromet l’objectiu d’estabilitat de l’administració central de l’Estat, i conclou que no, atès que l’economia millora i això tindrà dos impactes molt positius sobre les seves finances: la reducció dels subsidis d’atur i l’augment de la recaptació impositiva.

El títol de l’article sintetitza la seva conclusió: “Benvingudes les rebaixes d’impostos ben dissenyades”.

José Moisés Martín no veu les coses de la mateixa manera. En primer lloc, destaca que els beneficiaris no són “les famílies amb les rendes més baixes”, perquè, segons les estadístiques de l’IRPF, el 40% dels contribuents declaraven ingressos inferiors als 12.000 euros. A més, i segons el Consell Econòmic i Social, aquest 40% que no es beneficiarà de la rebaixa ha vist reduïda la seva renda des del 2008 en un 24,4%, mentre que la dels que sí que se’n beneficiaran es va reduir en un 17%. Així doncs, la rebaixa no beneficia els contribuents que tenen menys renda i que han estat els més perjudicats per la crisi. No és una mesura en favor dels més necessitats sinó d’un col·lectiu electoralment atractiu.

Deixant establert aquest punt, l’autor examina el tema del cost. Per a ell l’important no és si els 2.000 milions comprometen o no l’objectiu de dèficit, sinó què es podria fer amb aquests diners en comptes de deixar-los a les butxaques dels contribuents (el que els economistes denominem el seu cost d’oportunitat ). Suggereix que, per exemple, podrien servir per gairebé triplicar les rendes mínimes d’inserció de totes les comunitats autònomes o per igualar l’esforç públic en R+D a la mitjana de l’eurozona (del 0,57% al 0,75% del PIB), és a dir, dedicar-los als realment més necessitats o a millorar el nostre model productiu.

La conclusió és dura amb els promotors de la mesura: “Liderar és, de vegades, explicar coses difícils als votants, com que sense prou ingressos no podem sostenir el nostre estat social. Si la nova política renuncia a assumir aquest lideratge, aporta molt menys que el que estàvem esperant que fes”.

El lector traurà les seves pròpies conclusions. A mi em sembla que el segon la toca més que el primer.

Afegiré ara un tercer punt de vista, complementari als anteriors.

No estic en desacord amb l’objectiu de millorar la situació de les famílies que ingressen entre 12.000 i 14.000 euros, una forquilla que inclou el llindar de pobresa a Catalunya d’una família integrada per un adult i un infant, que és d’uns 13.300 euros. I encara més si tenim present que el llindar de pobresa no deixa de ser un indicador relatiu (el 60% de la mediana dels ingressos de la societat), que pot representar uns ingressos molt limitats, com posa de manifest la publicació recent d’un estudi que demostraria que una persona soltera (!) que visqui a l’àrea metropolitana de Barcelona necessita 14.184 euros a l’any per poder mantenir un nivell de vida digne (15.000 a la ciutat de Barcelona).

Ara bé, ¿com es pot millorar la situació de les persones que ingressen entre 12.000 i 14.000 euros? Fer que paguin menys impostos és una manera, però no la millor manera. La millor manera és que guanyin més, i, en aquest sentit, l’èmfasi s’ha de posar en els salaris, i per començar en l’establiment d’un salari mínim homologable, en termes relatius, als dels països al nord dels Pirineus (aproximadament, 14.000 euros/any).

Amb la rebaixa fiscal pactada, més del 50% dels espanyols no hauran de fer declaració d’IRPF, però és molt millor, perquè és més digne, arribar a una mateixa renda disponible guanyant més i pagant impostos que no pas guanyant poc i no pagant-ne.

Els americans van fer la seva revolució al crit de “no taxation without representation”, fent correspondre el dret a votar al pagament d’impostos. A Espanya pretenen el contrari: que la major part dels votants no hagin de pagar impostos directes. No em sembla una bona base sobre la qual assentar la democràcia.

stats