El discurs insensat d'un home sensat?

Fins dilluns, Rajoy m'havia semblat un home sensat. Em semblava que havia arribat a tenir el control del seu partit a base de sentit comú, tenacitat i educació... i no em semblaven qualitats inadequades per als temps que corren. Per això mateix, el seu discurs d'investidura com a president del govern m'ha desconcertat. No la seva forma, que ha estat la que m'esperava: la d'un home que defuig l'aplaudiment i que ocupa la tribuna perquè les circumstàncies l'hi han posat i que està disposat a executar el seu paper sense estridències. El que m'ha desconcertat és el fons. He llegit que Rajoy només ha explicat la part amable dels seus projectes i que ha concretat poc... No hi estic d'acord: crec que Rajoy ha dit molt, i que el que ha dit és desconcertant.

Deixo de banda les referències a la racionalització de l'administració, que a Catalunya massa gent s'ha apressat a llegir en clau recentralitzadora, quan són susceptibles d'una lectura positiva: "una administració, una competència" és quelcom del tot desitjable. Deixo de banda la incoherència de proclamar que no podem permetre'ns canviar el model educatiu a cada canvi de govern i, alhora, anunciar l'allargament de la durada del batxillerat. Em circumscric estrictament als aspectes econòmics del discurs, que en són l'eix.

Rajoy ha començat proclamant una obvietat: que els compromisos contrets amb la Unió Europea l'obliguen a reduir el dèficit públic en 16.500 milions d'euros durant l'any 2012. Com es pot aconseguir aquest objectiu? Em temo que és impossible fer-ho sense incrementar la pressió fiscal (la meva aposta és la pujada de l'IVA, de la imposició sobre els hidrocarburs i del preu de l'electricitat) i sense una reducció molt dolorosa de la despesa pública, i quan dic molt dolorosa em refereixo a tocar els ingressos dels funcionaris i dels pensionistes.

És inevitable referir-se al discurs d'investidura de Monti, un altre primer ministre que ha arribat a la direcció del govern en circumstàncies financeres igualment dramàtiques. Ara fa un mes, Monti va fer un discurs molt diferent del de Rajoy. Com ell, va començar dient que la seva missió principal era reduir el dèficit públic, però va apuntar com ho aconseguiria: augmentant els impostos (sobre la vivenda), lluitant contra l'evasió fiscal (prohibint fer certs pagaments en efectiu) i retocant les pensions. Aquestes mesures s'han concretat només dues setmanes després en forma d'un decret, que Monti denomina "Salva Itàlia", que retarda l'edat de jubilació, augmenta les exigències per tenir dret a les pensions, en congela les superiors a 960 €, introdueix l'equivalent al nostre IBI, augmenta l'IVA (del 21% al 23%)...

Són els problemes d'Itàlia més greus que els d'Espanya? Certament, a Espanya l'edat de jubilació ja ha estat augmentada, el deute és encara la meitat que el d'Itàlia en proporció al PIB i Rajoy gaudeix d'una folgada majoria al Parlament, mentre que el govern Monti és una imposició forana a un Parlament majoritàriament hostil. Però si el deute espanyol és la meitat que l'italià, el seu ritme de creixement el duplica, i l'atur el triplica.

A diferència de Monti, però, Rajoy no ha anunciat cap sacrifici: ni un de sol si exceptuem l'eliminació d'algun pont. No sols Rajoy ha afirmat que no és la seva intenció ni apujar els impostos ni apujar el preu de l'electricitat, sinó que, a més, ha anunciat almenys tres mesures molt comprometedores per a les finances públiques:

1) L'actualització de les pensions: una promesa electoral molt popular (va arrencar els aplaudiments de la cambra), però que esterilitza un dels mitjans d'aconseguir estalvis.

2)El sanejament dels balanços bancaris mitjançant la valoració realista dels seus actius immobiliaris. Ara bé, el salvament de la CAM no costarà ni un euro a l'erari públic però sí gairebé 18.000 milions a la banca. Si els balanços de la banca han de reflectir el valor real dels seus actius (amb una minusvàlua aproximada de 150.000 milions), cap banc espanyol serà capaç de sanejar el Banc de València, Unnim, CatalunyaCaixa... Només el sector públic podrà fer-ho, amb un impacte brutal sobre el dèficit públic.

3) La millora de la fiscalitat de les empreses, de la compra de l'habitatge habitual, del turisme, de les pensions, de la contractació de joves...

L'opinió publicada esperava que Rajoy desembarqués amb un programa de retallades i pujades d'impostos. No ho ha fet. El sentit comú diu que aquest discurs pesarà com una llosa sobre la seva gestió perquè l'haurà d'incomplir immediatament. Què l'ha portat a fer-lo? Només puc pensar en tres explicacions: o bé Rajoy creu que tindrà sort -com va tenir Aznar, en forma de bombolla immobiliària-; o bé Rajoy s'ha cregut el que han estat pregonant els seus portaveus: que n'hi havia prou que el PP guanyés les eleccions perquè la confiança tornés a l'empresariat i, amb ella, la inversió, la creació de llocs de treball i els ingressos impositius; o bé Rajoy s'ha cregut una superxeria molt popular entre la dreta radical: que n'hi ha prou a abaixar els impostos als beneficis per aconseguir el mateix resultat. Tres explicacions insensates en unes circumstàncies que no admetien altra cosa que seny.