Rifkin a Catalunya

Jeremy Rifkin és un dels pensadors contemporanis més influents. Autor d’una vintena de llibres, alguns dels quals han sigut bestsellers mundials, és una de les primeres persones que va popularitzar conceptes com l’efecte hivernacle (Entropy, the new world view, l’any 1980, i Biosphere politics, 1991), l’impacte de la dieta basada en la carn sobre el canvi climàtic (Beyond beef, 1993), l’impacte de l’automatització sobre l’ocupació (The end of work, 1995), l’arribada de l’economia col·laborativa (The age of access, 2000) i la irrupció d’una economia amb costos de producció unitaris molt baixos (The zero marginal cost society, 2014). El seu llibre més influent, tanmateix, va ser The third industrial revolution [La tercera revolució industrial], publicat el 2011, en què augura una nova economia basada en la substitució de l’energia d’origen fòssil per renovables i en la compartició gratuïta del coneixement. Es diu, i sembla que amb algun fonament, que aquest llibre va influir decisivament tant en Merkel com en Li Keqiang perquè, respectivament, la primera liderés la reorientació d’Alemanya i la seva indústria cap a la descarbonització, i el segon comprometés la Xina amb els acords sobre el canvi climàtic.

Les raons de l’èxit de Rifkin són dues: la lucidesa i l’optimisme.

Rifkin explica que cada revolució industrial ha estat el resultat de la confluència d’una font d’energia amb un mitjà de transmissió del coneixement: una explicació clara, simple i convincent d’on som i cap on anem.

La primera revolució industrial es basaria en el carbó (que mou la màquina de vapor) i la impremta; la segona, en el petroli (que mou el vehicle privat i el generador d’electricitat) i les comunicacions elèctriques (el telègraf, el telèfon i la ràdio). La tercera serà conseqüència de la confluència de les energies renovables i internet. Rifkin va una mica més enllà i descriu els “cinc pilars” que requereix el nou paradigma energètic: la substitució de la generació d’electricitat actual per la renovable, la transformació de tots els edificis en minicentrals de generació, el desenvolupament de tecnologies eficients d’emmagatzemament d’energia, la transformació de les xarxes elèctriques en xarxes “intel·ligents” capaces de suportar un flux bidireccional i, finalment, la substitució del parc automobilístic actual per un d’elèctric. Aquesta tercera revolució, en contrast amb l’anterior, es caracteritzaria per la descentralització (de les fonts energètiques) i la cooperació desinteressada (de la qual la Wikipedia i Linux serien precedents).

Pel que fa a l’optimisme, el que per a molts és motiu d’ansietat, per a Rifkin no són sinó presagis d’una nova societat igualitària, il·lustrada, pròspera i en pau amb la naturalesa. Els europeus estem especialment exposats a la seducció de Rifkin, perquè ell, alhora, és un entusiasta del projecte europeu, que considera la primera manifestació de la política de la nova era i superior a l’americà.

Per aquests motius, llegir i escoltar Rifkin resulta, com diuen els americans, inspirador, i no dubto que ho serà escoltar-lo dimecres que ve a Sant Cugat, on ve a donar una conferència convidat pel Diplocat.

Ara bé, Rifkin no pretén només inspirar; també pretén ajudar governs locals, nacionals i supranacionals a planificar i implementar la transició de l’economia actual a una altra de descarbonitzada, i aquí crec que cal ser més caut. Al cap i a la fi, Rifkin va assessorar la política energètica de Zapatero fins que la crisi el va obligar a desmantellar-la, i avui no la considerem un encert.

Les raons per les quals hem de ser cauts són les mateixes que cal aplicar a qualsevol visionari: Rifkin és massa ingenu i vol que anem massa de pressa.

Ara comencem a entendre que l’economia col·laborativa pot significar, en realitat, la substitució de taxistes que pagaven impostos i es guanyaven raonablement bé la vida per autònoms mal pagats i en què ningú no paga impostos (ni ells, ni Uber). Pel que fa a l’economia de costos marginals nuls, al que està donant lloc (com prediu la teoria econòmica convencional) és a megamonopolis (Amazon, Apple, Facebook, Google, Microsoft...) que es comporten com a tals: abusant del seu poder per eludir les seves responsabilitats socials.

Pel que fa a la pressa, el petroli, a diferència de quan es va publicar The third industrial revolution, està baratíssim, i les tecnologies d’emmagatzematge de l’energia encara estan molt immadures.

És bo escoltar Rifkin, però també és bo filtrar el seu entusiasme: va costar molt implementar la segona revolució industrial i va costar molt aconseguir que sustentés una societat decent.