Tot esperant la socialdemocràcia
El model econòmic imposat a Occident en els últims trenta anys, i que, a falta de nom millor, denominem neoliberal, ha fracassat. Es va implantar arran de la crisi de 1974-85 amb la promesa que la desregulació i la globalització estimularien el creixement. Ara bé, el creixement ha estat més feble als països occidentals del que havia estat abans. El model prometia també l’erradicació de les crisis periòdiques: un dels seus representants més destacats, Robert Lucas, pontificava, cinc anys abans de l’inici de l’última, que “el problema central de la prevenció de les depressions ha estat resolt a tots els efectes, i ha estat resolt per moltes dècades”. Finalment, el model havia promès reduir les desigualtats: Milton Friedman no es va cansar de denunciar que les intervencions públiques afavorien, sobretot, la classe mitjana, i que la desregulació afavoriria, doncs, les baixes. Ara bé, les desigualtats han augmentat als països occidentals justament des de mitjans dels 80. Al món en el seu conjunt li ha anat bé, però a Occident no. El fracàs, d’altra banda, ha estat reconegut per les veus més honestes de l’ortodòxia: Olivier Blanchard, economista en cap de l’FMI, va entonar un mea culpa per l’augment de l’atur a Grècia com a conseqüència de les polítiques imposades per la troica, i Paul Romer, el nou economista en cap del Banc Mundial, ha reconegut que “part de l’agenda oficial de la globalització ha fracassat”.
En aquest context, a molts els sorprèn que la socialdemocràcia visqui hores baixes. Fa poc, The Economist posava de manifest que a Europa Occidental els seus vots ponderats representarien un 75% del seu nivell als anys vuitanta i noranta i un 80% del nivell de les tres dècades anteriors. A França, ni se l’espera a la segona volta de les presidencials. Per què?
Un intercanvi d’opinions a la web Agenda Pública aporta llum a l’enigma. J.A. Noguera, de la UAB, dedueix de les dades històriques que les polítiques redistributives (els impostos progressius, els serveis públics, els ajuts socials) tenen un cert efecte redistributiu, però que “la mesura en què això passa sembla dependre més de factors estructurals i de conjuntures, com la crisi econòmica, que del color polític més o menys socialdemòcrata del govern de torn”. Pau Marí-Klose, de la Universitat de Saragossa, vol contradir-lo, però acaba acceptant que “l’impacte redistributiu propiciat per l’impuls socialdemòcrata, que havia estat molt fort abans de 1985, s’esvaeix a partir d’aleshores”. La socialdemocràcia no aixeca cap, podríem deduir, perquè en les últimes dècades no havia fet gaire cosa per a la gent modesta.
Per la seva banda, Branko Milanovic, el gran mesurador de la desigualtat al món, aporta al seu blog una opinió pessimista sobre el futur de la recepta socialdemòcrata clàssica. Basant-se en quatre raons: la multiculturalitat, la fi del fordisme, la demografia i la globalització. Les societats occidentals són menys homogènies culturalment que fa tres dècades, la qual cosa genera una “manca d’afinitat” entre els segments socials que dificulta l’acceptació de pagar molts impostos per finançar serveis comuns. L’acció sindical té el seu hàbitat òptim a la gran cadena productiva, on molts treballadors comparteixen formació i condicions laborals; la desintegració industrial, la proliferació d’autònoms i la uberització fan molt més difícil acordar uns objectius comuns. L’envelliment dificulta que les cotitzacions dels joves paguin els serveis dels ancians. Finalment, la globalització permet que immigrants poc qualificats es beneficiïn de serveis socials cars i permet que el capital i els capitalistes marxin si els impostos són gaire alts.
D’altres han destacat l’aristocratització dels partits socialdemòcrates, amb líders que venen d’universitats elitistes (Obama) o que han acabat enriquits gràcies a la seva integració al sistema (González, Blair). Els socialdemòcrates irradien bones intencions però impotència, mentre que un Berlusconi i un Trump (com Le Pen) irradien proximitat, convicció i energia, encara que les seves intencions siguin més dubtoses.
En definitiva, el que les societats occidentals sembla que volen ara no són gestors sinó líders. Gent que no digui que farà el que podrà o que farà el mateix de sempre, sinó que farà que pugui ser. I aquesta gent no necessàriament vindrà de l’esquerra. Fa poc vaig comentar el discurs antineoliberal de Theresa May al congrés dels conservadors britànics (5-10-16). A l’hora de mobilitzar l’estat contra la desigualtat, sembla més capaç ella que Corbyn, encara que aquest té, segurament, més bon cor.
El problema no és, doncs, la doctrina socialdemòcrata, sinó la manca de convicció i d’ambició dels seus líders.
