10/02/2017

Notes sobre el procés (12)

3 min

1. Tirar la pedra i amagar la mà? Al llarg de la setmana, i tant des d’una banda (Albiol, Arrimadas) com des de l’altra (Botran) i des del mig (Rabell), s’han sentit crítiques a l’estratègia de defensa dels tres acusats en el cas del 9-N. Aquesta estratègia consisteix a sostenir que, malgrat que la consulta es va acabar realitzant, tècnicament no es van desobeir les ordres del Tribunal Constitucional, i això perquè a partir del dia 4 de novembre totes les activitats relatives al 9-N van passar a ser exercides exclusivament per voluntaris.

En síntesi, el que se’ls ha dit és que no és compatible declarar-se responsable dels fets i, alhora, pretendre no haver desobeït. Pretendre ser un màrtir i, alhora, defugir el càstig.

Aparentment, una defensa menys escàpola -“Sí, vam desobeir perquè teníem un mandat democràtic, perquè consideràvem que l’ordre del TC era injusta, etc.”- no només hauria estat més digna sinó també més favorable als interessos de l’independentisme.

Una declaració com aquesta faria inevitable una sentència condemnatòria i tots tres acusats quedarien inhabilitats per exercir càrrecs en la política espanyola. No sembla un preu gaire alt: Rigau ja està jubilada; Ortega, que formava part d’un partit que ha desaparegut, ja està apartada de la política; finalment, si bé Mas segueix políticament actiu, només pot tenir com a horitzó una Catalunya independent en la qual la inhabilitació no tindria efecte: no el podem imaginar encapçalant un grup parlamentari al Parlament de la comunitat autònoma catalana o fent de diputat a les Corts espanyoles. En l’altre plat de la balança tindríem tres polítics de corbata i manicura condemnats per un tribunal europeu per haver realitzat una consulta popular. Un bon negoci per a la causa independentista i un de dolentíssim per a l’estat espanyol.

A més, si l’estratègia té èxit i els acusats són exonerats pel tribunal, tota la pressió es concentrarà sobre el referèndum previst per d’aquí uns mesos. Aleshores el govern espanyol s’assegurarà que les ordres siguin clares i que ningú no pugui al·legar ignorància: el fusible passarà a ser Puigdemont, que és el valor més segur que ara com ara té el partit d’Artur Mas.

No sabem quines són les raons subjectives que han portat a decidir aquesta línia de defensa, però el que sí que sabem és que constitueix una oportunitat per a l’operació diàleg que es proclama des de Madrid i que tanta gent implora. Per molt que molesti a Arrimadas i a García Albiol, l’estratègia constitueix una carta en mans de l’Estat, perquè fa possible una sentència absolutòria. I una sentència absolutòria és imprescindible per reiniciar el diàleg.

No sé si Mas n’és conscient, però el que està intentant fer és el que sempre han fet els catalanistes moderats: donar una altra oportunitat a Espanya. No sé quanta gent hi ha a Madrid tractant de reconstruir els ponts amb Catalunya, però aquesta gent hauria d’estar molt agraïda a l’estratègia dels acusats. I hauria de pregar per l’absolució.

2. Timbals de guerra. Els mitjans de comunicació madrilenys estan atiant una cadena de condemnes primer i la suspensió de l’autonomia després. Constituiria un error per als seus interessos.

La història ensenya que per ofegar les revoltes catalanes cal esperar que la intervenció de Madrid sigui demanada per la gent d’ordre, i aquesta, de moment, no està inquieta; i no ho estarà mentre l’independentisme estigui encapçalat per gent d’ordre.

3. La llarga ombra de Convergència. La denominada operació Pika ha posat de manifest, un cop més, les dificultats perquè el nou PDECat es deslliuri del passat de CDC: es detenien directius de CDC, però qui hi sortia a fer pinya era el PDECat. De què ha servit, doncs, el canvi?

Ara queda clar que, quan el patriarca va confessar, Convergència tenia dues alternatives. La primera era extirpar i reivindicar-se: organitzar una expulsió solemne dels membres corruptes, advertir que ho repetirien tantes vegades com calgués i, alhora, celebrar l’enorme nombre de càrrecs electes fora de sospita i l’obra feta. Fer el cor fort i aguantar.

La segona alternativa consistia a fer foc nou. Tancar el partit, jubilar tots els dirigents -culpables o no- que havien estat en contacte amb el patriarca i crear-ne un de nou amb dirigents que, quan tingués lloc una operació Pika, poguessin dir que ells no hi eren quan es produïen els fets investigats.

Qualsevol de les dues opcions era bona, però em temo que el que s’ha acabat fent és una cosa que no és ni carn ni peix. Hi ha un grup de dirigents joves, sí, però els veterans ni han marxat ni pensen fer-ho. Sens dubte, la pitjor solució possible, perquè el PDECat només podrà enlairar-se quan aquests dirigents hagin desaparegut.

stats