07/04/2017

‘L’hora de les decisions’

3 min

Els pressupostos que el ministre d’Hisenda acaba de presentar justifiquen que rememorem la jornada que ara fa un mes va reunir a València els consellers de Finances i d’Obres Públiques de les Balears, Catalunya i el País Valencià. La jornada, organitzada per l’Institut Ignasi Villalonga, no tenia precedents, i, tot i el caràcter econòmic de les ponències, la trobada tenia un inqüestionable caràcter polític.

Des del punt de vista econòmic, les tres comunitats autònomes de parla catalana comparteixen algunes similituds i moltes diferències. La gran similitud és que, en més o menys mesura, totes tres tenen una tradició industrial i una forta presència del turisme. La diferència -a banda del caràcter insular de les Illes- rau en el pes de la indústria, superior a Catalunya que a València i en procés de residualització a les Balears.

Més que les estructures econòmiques, el que justifica una entesa entre els tres territoris són les relacions amb l’estat espanyol, i molt concretament la relació fiscal i la política d’infraestructures.

Des del punt de vista fiscal, es tracta dels tres territoris més perjudicats pel model espanyol (del qual forma part el model de finançament de les comunitats autònomes, que ha estat qualificat per l’expert de capçalera de Montoro d’“opac i arbitrari”). Efectivament, segons l’estimació que en el seu dia va fer el ministeri, les Balears tindrien el dèficit fiscal (en termes de cost-benefici) més gran: de l’ordre d’un 8% del seu PIB, mentre que el català seria el segon (de l’ordre d’un 6,5%). El valencià seria el tercer, però tot i que seria només del 3%, el que el fa remarcable és que es tracta de l’única comunitat amb saldo negatiu tot i tenir una renda per càpita inferior a la mitjana. Astúries, Cantàbria i Galícia, amb rendes similars a la valenciana, tindrien, en canvi, saldos positius. Que els consellers de Finances de les úniques tres comunitats manifestament perjudicades pel sistema construeixin un front comú en el moment que s’inicia el procés de revisió del finançament autonòmic no té res de particular. El que és extraordinari és que hagi costat nou anys fer-ho des de la publicació oficial de les primeres (i de moment úniques) balances.

Des del punt de vista de les infraestructures, es tracta també de les tres comunitats més perjudicades per la política radial. L’eix mediterrani n’és el paradigma. Per als experts neutrals -començant per la Comissió Europea- es tracta d’un eix que ha de connectar Algesires amb el nord d’Europa passant pels ports de Cartagena, València, Tarragona i Barcelona. Per al govern espanyol, en canvi, es tracta d’un conjunt d’obres que han de connectar el litoral amb Madrid. El desdoblament del tram Vandellòs-Tarragona, o sigui, la connexió entre el País Valencià i Catalunya, va ser planificat l’any 1987, abans que es posés la primera travessa de l’AVE, però encara no és una realitat.

Els pressupostos del 2017 tornen a posar de manifest el desinterès de l’Estat per aquests territoris. Efectivament, la inversió per càpita pressupostada a les Balears seria la més baixa d’Espanya, seguida de la valenciana, totes dues significativament inferiors a la catalana, que, malgrat això, ha caigut com una galleda d’aigua freda atesos els dèficits acumulats.

Una part de la població catalana ha deixat de creure que la situació pugui redreçar-se, però cal deixar clar que el País Valencià rep sistemàticament un tracte pitjor. Per exemple, val la pena rememorar com es va dur a terme la reestructuració de la siderúrgia espanyola. L’Espanya que es preparava per entrar a la Unió Europea disposava de tres siderúrgies integrals; cap d’elles no era competitiva per si sola i entre totes tres representaven un gran excés de capacitat. L’any 1981 el govern espanyol va encarregar un informe per reestructurar les plantes de manera òptima. L’informe Kawasaki va recomanar invertir només a Sagunt adduint que era l’únic centre que podia arribar a ser competitiu. El govern va invertir a Astúries i a Bilbao i va tancar Sagunt.

Els models econòmics de les tres comunitats autònomes presenten deficiències notables que tenen un fort impacte social. Això fa que, per exemple, Catalunya, que se situa en el lloc 81è entre 274 territoris de la Unió Europea pel que fa a producció per càpita (mesurada en termes de poder de compra), baixi fins al 161 en l’índex de progrés social, que mesura el benestar dels seus ciutadans.

No tots els problemes d’aquestes societats es deuen al tracte que reben de l’Estat, però no hi ha cap dubte que aquest tracte forma part del problema. I tampoc hi pot haver dubte que el fet de no haver format abans un front comú no ha ajudat gens a solucionar-lo. Si la jornada de València n’és el primer pas, celebrem-ho, perquè més val tard que mai.

stats