Des d’aquesta banda de l’Atlàntic
La pregunta que ens formulem una vegada i una altra és alguna variant de “Com és que els americans han pogut votar algú com Trump?” En realitat, han votat per Donald Trump una mica menys d’americans (59,7 milions) que els que ho han fet per Hillary Clinton (59,9 milions). A més, gairebé la meitat (112 milions) dels votants potencials no ho han fet ni per l’un ni per l’altra. En qualsevol cas, la pregunta segueix estant mal formulada, perquè els estudis demoscòpics posaven de manifest que en aquestes eleccions es votava, sobretot, contra un candidat o l’altre. Així doncs, la pregunta correcta hauria de ser: “Com és que tants americans han votat contra Hillary Clinton?” Si aquesta és la pregunta correcta, hauríem de desviar una part de l’atenció dels defectes de Donald cap als de Hillary.
L’endemà de les eleccions vaig enviar per Twitter un gràfic que mostra com ha evolucionat el poder de compra (la renda familiar en termes reals) de les famílies americanes dividides per estrats des de la Segona Guerra Mundial. El període es divideix en dues etapes clarament diferenciades. En la primera, fins als anys setanta, tots els estrats socioeconòmics veuen doblar el seu poder de compra. Les diferències que hi havia al principi són les mateixes que hi havia al final, però tots són molt més rics. Vist retrospectivament, es tracta d’un període gairebé idíl·lic que coincideix amb el que els francesos denominen les trente glorieuses. Entre mitjans dels setanta i ara la cosa canvia radicalment. Al final d’aquests quaranta anys els americans que se situen gairebé al capdamunt (al percentil noranta-cinc) han augmentat el seu poder de compra en un 60% addicional; els que se situen una mica per sota (al percentil vuitanta) l’han augmentat en un 40% addicional; els que se situen al mig (a la mediana), l’han augmentat tot just en un 20%; els que se situen força (però no del tot) avall (al percentil 20) tenen exactament el mateix poder de compra que quaranta anys enrere. Els Estats Units han passat de ser un país on tothom prospera alhora a ser-ne un en què uns prosperen i altres no.
A mitjans dels setanta Occident va viure una crisi molt important que denominem del petroli perquè hi van tenir molt a veure els augments sobtats del preu del petroli dels anys 1974 i 1979. La sortida de la crisi va estar protagonitzada als EUA per Ronald Reagan, president entre 1981 i 1988. La seva mesura econòmica més vistosa, i insòlita entre els conservadors, va ser la dràstica reducció dels impostos sense una reducció paral·lela de la despesa, cosa que va generar, doncs, un important dèficit fiscal. Es tracta d’una acció que, segons la teoria ortodoxa, resulta estimulant a la curta però molt problemàtica a la llarga (per cert, sembla que Trump vol repetir-la).
El més important de la revolució conservadora que va iniciar Reagan és que no ha estat revertida des d’aleshores. Basti un exemple. Quan Reagan va prendre possessió, el salari mínim federal se situava en 3,35$/hora, equivalent al 48% del PIB per càpita del moment; avui se situa en 7,25 $, equivalent a només el 27%, i molt per sota del llindar de pobresa.
Pels motius que siguin, Clinton era percebuda com la candidata de l’establishment i, per tant, de la continuïtat. De fet, només va incorporar al seu programa l’augment del salari mínim (a 15 $/hora) un cop va quedar clar que Bernie Sanders estava posant en perill la seva nominació.
Algú em pregunta per Twitter si a Europa la situació és comparable. La resposta és no.
L’Europa Occidental també va viure la crisi dels setanta, però la sortida ha estat molt diferent. Si observem l’evolució del poder de compra de la població per estrats no veiem res comparable al fenomen americà: és cert que als països que partien d’una distribució envejable (Finlàndia) ha empitjorat, però allà on era acceptable (Alemanya, França) s’ha mantingut, i on era dolenta (Gran Bretanya) ha millorat. A Espanya, que no la tenia bona, ha empitjorat, però la desindustrialització d’Astúries ha comportat només un modest empobriment relatiu (en termes de PIB per càpita), i enlloc d’Espanya (ni, pel que sé, d’Europa) es detecta una reducció de l’esperança de vida, com sí que s’observa entre els blancs a l’Amèrica desindustrialitzada.
Europa ha gestionat molt millor la sortida de la crisi dels setanta que els EUA, que se’ns presenten com una societat increïblement fracturada. Això hauria de ser motiu de satisfacció, però no de complaença, perquè la magnitud dels problemes a què ens enfrontem, ara en forma de robotització, immigració i envelliment, és colossal. L’únic segur és que cal mantenir-se escèptics davant de les solucions americanes.
