15/05/2017

La desesperació com a oportunitat de negoci

3 min

Quan ens mirem la civilització que hem erigit, ens podria semblar que les guerres, les migracions massives, la gent que espera durant anys en camps de refugiats una solució que mai no arriba, la misèria que s’estén per tants països, són errors que cometem, resultat d’una barreja d’ignorància, incapacitat i desordre. Acusem el govern espanyol de no acollir refugiats, i suposem que no els acull per mandra o per ineficàcia. Acusem la Unió Europea de no aturar les morts al Mediterrani, i creiem que no les atura perquè les bones intencions es perden en laberints burocràtics. I, tanmateix, em temo que l’explicació és ben diferent.

Cada persona ferida, mutilada o morta en una guerra, cada persona que cerca refugi, és l’altra cara dels guanys de la indústria de l’armament, un dels sectors econòmics més poderosos de la nostra civilització. Hi ha empresaris que cada dia van al seu despatx a pensar com vendre més armes, mentre científics i enginyers investiguen com provocar ferides més difícils de curar, com mutilar sense matar, com cremar la pell, com cegar, i assagen amb animals armes destinades a convertir cossos humans en guanys econòmics. En les fires d’armes, venedors i compradors discuteixen les excel·lències dels seus productes i signen contractes milionaris. Segons l’Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm (SIPRI), Espanya és el setè país exportador d’armes, en un rànquing liderat pels Estats Units, Rússia, la Xina, França, Alemanya i el Regne Unit.

A aquesta gent que fuig de casa seva els neguem vies segures d’entrada als països on podrien demanar dret d’asil i és això el que genera una oportunitat de negoci per a les màfies que trafiquen amb immigrants. Molts d’ells moren pel camí: al Mediterrani, s’ofeguen; al desert d’Arizona, moren de set. Però tant els que moren com els que arriben enriqueixen les màfies, que es nodreixen del seu exili forçat.

També les màfies del tràfic il·legal d’òrgans s’adrecen als refugiats, i els compren ronyons per pocs diners. Alguns malalts paguen per aquests òrgans quantitats molt elevades, que permeten mantenir un profitós negoci de trasplantaments al marge dels drets humans i de la llei. S’hi afegeixen les màfies de la prostitució, que compren o segresten persones per als seus prostíbuls d’arreu del món, que busquen especialment menors per satisfer els seus clients pederastes. I ara que s’obre camí el negoci dels ventres de lloguer, trobarà milers de dones pobres i vulnerables per explotar. Sincerament, em sorprèn que als supermercats encara no ens venguin carn humana.

En resum: no és que els governs no vulguin ajudar els refugiats, és que la nostra civilització, per poder créixer, necessita consumir dolor. De fet, sempre ha estat així. Els grans imperis del passat es van erigir sobre l’esclavitud, la colonització d’altres països i la destrucció de la natura. Ara que ja no hi ha esclaus, cal generar una massa de milions de persones desesperades disposades a vendre’s el cos, la llibertat i la vida. La indústria de l’armament és eficaç: no sols fa diners per a ella mateixa, sinó que, en generar víctimes, crea una oportunitat per a altres negocis diferents. Per això produir ferits és més lucratiu que matar. La nostra economia creix devorant els seus cossos, el seu patiment, la seva solitud.

Porto anys intentant entendre què dimonis ens passa als éssers humans per ser tan violents i tan cruels, porto anys estudiant les teories més sofisticades elaborades per la filosofia i les ciències, però potser l’explicació és en realitat ben simple. L’espècie humana ha emmalaltit d’un egoisme sense límits que ens ofusca l’enteniment fins al punt d’embogir. I això no és només una metàfora: el nostre comportament s’assembla més al d’una malaltia que al d’un ésser racional. Ens agradaria ser déus, però ens comportem com un virus.

Cada vegada que trobo persones, ONGs i moviments socials que defensen els drets humans, que protegeixen les altres espècies i la natura, que ens fan veure que podríem conviure en pau entre nosaltres i amb tota la comunitat de la biosfera, entenc que existeix un antídot per a la malaltia de l’egoisme. Sisplau, els que teniu sentit de la justícia i de la finitud, els que sentiu empatia i compassió, els que cultiveu les virtuts de l’alegria, la serenitat i la gratitud, els que encara penseu amb el vostre propi cap: resistiu, alceu les veus, contagieu els altres. Sigueu la nostra esperança.

stats