Pere Camps: “La cançó d’autor crea espectadors crítics que fan avançar cap a la justícia social”

Al’hort que cultiva al terreny que envolta la seva casa de Camallera, tot lligant les tomateres, Pere Camps va decidir que el BarnaSants havia de tenir seu a Madrid. I, efectivament, el prestigiós festival de la cançó d’autor que va fundar fa 22 anys al barri de Sants de Barcelona ha celebrat aquest 2016 la seva primera edició a la capital de l’Estat. A Camallera hi viu des de fa deu anys i en aquesta població hi ha ideat molts projectes, entre ells el Camallera Cançó d’Autor. Però no es va instal·lar a l’Empordà per aïllar-se i buscar inspiració, perquè ell és emprenedor i inquiet de mena, i del seu cap mai n’han deixat de brollar idees, totes transgressores i amb un objectiu comú: lluitar contra les injustícies i reivindicar la cultura com a eina de transformació social. Amb aquest esperit va néixer el BarnaSants, que en les últimes setmanes ha rebut el premi Arc al millor festival (aquest dilluns), el premi Trajectòria dels premis Ovidi Montllor i el Liberpress, uns guardons que se sumen, entre d’altres, al Premi Nacional de cultura, rebut el 2012.

El BarnaSants ja és un dels principals festivals de cançó d’autor d’Europa i, a més, multipremiat. ¿Com s’aconsegueix això amb un pressupost limitat com el que té?

Amb la complicitat dels treballadors de la cultura, dels cantautors, dels programadors, dels periodistes... El BarnaSants va néixer com un cicle de 10 concerts a les Cotxeres de Sants com a resposta a la quasi desaparició de la cançó d’autor, que estava menystinguda per la política oficial i pels mitjans de comunicació. Feia nou mesos que havia mort Ovidi Montllor, absolutament marginat als Països Catalans. La cançó d’autor ja havia jugat el seu paper en la Transició i durant el franquisme havia sigut un moviment de resistència i de reivindicació de les nostres llibertats i la nostra llengua i cultura, però va arribar un moment que ja no interessava. El BarnaSants va sorgir aleshores per plantar la bandera de la resistència i en pocs anys es va convertir en un projecte cultural de referència que ha ajudat a posar la cançó d’autor al lloc que es mereix.

Però sense prou suport de les institucions, segons has lamentat sovint.

Les retallades ens han reduït fins al 30% els ajuts que teníem de l’administració. I pel que fa a l’empresa privada, dóna poc suport a projectes com el BarnaSants o el Tradicionàrius, que conceben la cultura com a eina transformadora. Ho entenc, perquè d’alguna manera es tirarien pedres sobre la pròpia teulada. Si defensem que el subministrament del gas o la llum ha de ser nacionalitzat en lloc d’estar en mans d’empreses que en treuen benefici, és normal que multinacionals del sector no ens donin suport.

¿La cançó d’autor segueix sent menystinguda?

Només cal adonar-se de quantes cançons d’autor programen les emissores catalanes. I TV3 tampoc és la panacea per a les propostes de la cançó d’autor. Els mitjans de comunicació poden ser plurals però no són neutrals, les línies editorials marquen i, tot i que es poden fer gestos com posar la cultura davant dels esports, el pes de l’entreteniment enfront de la cultura és majoritari als mitjans. Tenim un gran planter de cantautors, però ho tenen difícil perquè no hi ha un suport clar a la cultura en majúscules. El BarnaSants facilita que aquests autors, els consolidats i els que comencen, puguin presentar els seus treballs, però el problema és que no hi ha una xarxa d’espais de petit format arreu del territori amb una programació estable que els permeti arribar a molta gent.

¿La cultura no pot ser alhora entreteniment?

Tots sabem el que volem dir quan parlem d’una cosa o de l’altra. De l’entreteniment me’n desmarco. Tant el BarnaSants com el Camallera Cançó d’Autor pretenen incitar a la reflexió a partir dels textos interpretats pels cantautors. És cultura en el sentit que fa pensar, que intenta generar espectadors actius i crítics, i com més massa activa i crítica, més possibilitats tenim d’avançar cap a polítiques de justícia social. La indústria de l’entreteniment és una altra cosa.

El premi Ovidi que heu rebut fa poc ha valorat el fet que hagis donat veu a cantautors valencians a Catalunya. ¿No tindrien un altre altaveu aquí sense el BarnaSants?

Alguns potser no haurien tingut cap altra oportunitat d’actuar aquí. Però per a mi programar cantautors valencians, o de Mallorca o de l’Alguer, és normal. No puc entendre un projecte que defensa la llengua i la cultura catalanes sense que hi siguin tots aquells que canten en la mateixa llengua, que és la llengua vehicular del BarnaSants. La programació en català és de Salses a Guardamar.

El festival mantindrà la seu d’Alcoi?

Sí, i si sorgeixen complicitats en crearem d’altres al País Valencià. És necessari crear aquests vincles, sobretot quan t’adones que la comunicació entre Barcelona i València és nefasta. L’absència d’un tren d’alta velocitat entre les dues capitals només s’entén des de la intencionalitat política d’impedir la comunicació entre el País Valencià i Catalunya.

Què es pot avançar de la pròxima edició del BarnaSants?

Es farà del 27 de gener al 14 d’abril. De moment puc avançar que tornarem a tenir un país convidat, que serà Xile, amb motiu del 100 aniversari del naixement de Violeta Parra. És interessant tenir països convidats, perquè permet fer un retorn català cap a aquest lloc, establir-hi ponts de diàleg, amb tot el que això implica de complicitats i empaties. Cal tenir en compte que el vot de Xile a l’ONU val el mateix que el d’Alemanya. Els projectes culturals com el BarnaSants han de fer també diplomàcia civil.

¿Votaria sí en un referèndum per a la independència?

Sí. Jo estic a favor de la independència del meu país. Cal que es faci un referèndum, però tinc clar que la independència només serà possible si hi ha la implicació fonamental de les classes populars.