08/09/2016

Carles Arbusé: “Em van donar tres mesos de vida i deu anys després, sense un pulmó, encara xiulo”

4 min
CARLES ARBUSÉ: “Em van donar tres mesos de vida i deu anys després, sense un pulmó, encara xiulo”

Amb l’únic pulmó que li queda, i amb el suport del múscul del diafragma, Carles Arbusé extreu l’aire i el modula per cantar -xiulant, que és la manera com canta ell- la cançó Em dónes força, interpretada per Sergio Dalma per al disc de La Marató de TV3. Conegut com El Xiulet, el músic Carles Arbusé va veure truncada la seva exitosa trajectòria artística fa deu anys, quan li van diagnosticar un càncer de pulmó a Miami, en un moment dolç de la seva carrera musical. Li van donar tres mesos de vida, però va decidir que no volia morir i, davant la incredulitat dels metges, continua viu deu anys després. La cançó Em dónes força la xiulava dilluns al jardí del centre on s’ha recuperat d’una greu infecció que el va dur a les portes de la mort i del qual té previst sortir avui amb l’alta mèdica a la butxaca. L’ha xiulat sovint, aquesta cançó, durant els últims anys perquè, assegura, l’ha omplert i li ha donat la força que li ha calgut per no rendir-se davant un segon càncer amb metàstasi, 68 sessions de radioteràpia, 75 de quimioteràpia, 4 operacions, una extirpació del pulmó dret, una infecció... i la soledat.

“Si vols, pots”. Fent seu aquest lema s’ha convertit en exemple de superació per a molta gent que segueix la seva malaltia a través de Facebook (milers de seguidors i més de 500 comentaris a cada post ) i admira la seva valentia.

No sóc un messies ni vull ser exemple per a ningú. Explico el que em passa i el que sento. El càncer és un depredador i, si no li plantes cara, et devora. Lluitar per la teva vida depèn de tu. Cada segon que deixes de lluitar és una hora que dónes d’avantatge al càncer. Els metges sempre em diuen que sóc jo qui els animo, perquè tinc ganes de viure. Qui mana ets tu, amb la teva actitud, la teva il·lusió. Jo no em vull rendir, vull ser la meva pròpia medicina. Si compartint aquest missatge ajudo algú, perfecte.

Del primer càncer ja fa deu anys i li donaven només tres mesos de vida.

Me’l van diagnosticar a Miami, on tenia molts contractes per actuar i estava en un moment molt dolç de la meva carrera musical. Era un tumor de cinc centímetres de diàmetre, com una pilota de golf, enganxat al pulmó i l’aorta. Hi havia metàstasi i el metge em va donar tres mesos de vida. Jo li vaig dir que no em pensava morir. Em va prendre per boig, és una eminència als Estats Units i es va enfadar que gosés contradir-lo. Però llavors va canviar d’actitud: em va dir que estava convençut que em curaria perquè era el primer pacient que li portava la contrària. I em va donar un consell: “Camina, no paris de caminar, encara que els metges et diguin el contrari”.

Per què caminar?

Caminar vol dir moure’t, agafar il·lusions i, en el meu cas, servia perquè tota la quimioteràpia que em posaven a la sang es mogués, s’escampés més ràpid. La químio és una arma de destrucció massiva, ho destrueix tot, si s’està quieta i es queda en una zona on no hi ha el tumor, aquella zona quedarà malmesa. A Girona els metges veien que m’anava bé i també em van deixar caminar.

I va arribar el segon càncer.

El maig del 2015 van confirmar que hi havia càncer de nou al mateix lloc, tot i que ja m’havien extirpat el pulmó, i també a l’esòfag i al coll. No es podia operar de nou i els metges gairebé ni em volien oferir tractament. Però vaig demanar que em donessin l’oportunitat de viure i llavors em van oferir dosis altíssimes d’artilleria: 30 sessions de químio i 34 de ràdio. El meu cos va rebre una pallissa fortíssima i em vaig quedar sense defenses. El 19 de març, a casa, em vaig desmaiar per una infecció que gairebé em mata i que m’ha mantingut hospitalitzat 174 dies. Si caus, aixeca’t. Aquesta mateixa setmana em donen l’alta.

Ho celebrarà d’alguna manera?

No faré cap festa major, tornaré a esmorzar com sempre: dos croissants, una aigua amb gas i un tallat. Caminaré molt i treballaré en els meus projectes, sense presses, sense una agenda inassumible.

Quins projectes?

Hi ha tres coses que em faran viure: el xiulet, un llibre i un còmic. Xiular és la meva il·lusió, el que em fa lliure, i ja tinc l’encàrrec de la meva discogràfica de gravar nous discos temàtics. Al llibre hi descriuré cronològicament com he viscut el meu càncer. Tinc més de 30 gravacions de sessions de quimioteràpia: agafava el mòbil i gravava què sentia, els dubtes, les emocions... Això i el còmic em servirà per explicar tot el procés. Els guanys aniran a la fundació que he creat, Nens Abandonats, perquè jo sóc un nen d’hospici, abandonat de petit per la meva mare i recollit per uns pares adoptius.

Ha passat la malaltia tot sol?

De família no en tinc. Només uns fills amb qui no tinc relació. He passat el càncer només amb un amic de la infància, en Ramon, que és el germà que no vaig tenir mai. Durant les llargues estades a l’hospital ningú m’ha dit que m’estimava, ningú m’ha fet un petó, ningú m’ha preguntat què em faltava, ningú m’ha trucat. I no ho he trobat a faltar perquè estava massa capficat a salvar la meva vida.

El metge de Miami sap que és viu?

L’hi van dir i ell va respondre: “Segur? No és possible!” També li van dir que havia seguit el seu consell de caminar molt i li va agradar. Els metges em van dir que no xiularia mai més. També em van dir que no parlaria més i no callo mai. Tinc problemes respiratoris i fins i tot em desmaio. Els constipats per a mi són pneumònies. Però només m’han de dir que no perquè jo faci tot el contrari. De petit ja era així. De manera que jo, tossut, encara xiulo. En no tenir un pulmó no tinc el sac de gemecs que tindria una gaita, però tinc el diafragma, múscul boníssim per gestionar l’aire. Ara el xiulet l’he baixat al diafragma. Com els trompetistes i cantants. Ens fa falta l’aire i el diafragma el regula. Ara no tinc aquell xiulet que surt a doll, amb força, però el tinc més afinat i harmònic, més dolç. He perdut una cosa però n’he guanyat d’altres.

stats