12/05/2017

En plena retrotopia

4 min
En plena retrotopia

L’elecció presidencial francesa aclareix força l’escenari polític que s’està configurant al món occidental. ¿És realment un gir a la dreta? No ben bé: el que s’està jugant ja no s’assembla a l’alternança entre partits de dreta i d’esquerra. Si deixem de banda els aspectes anecdòtics i tractem d’entendre els moviments tel·lúrics de la política, l’evolució de les plaques tectòniques del nostre subsol social col·lectiu, es va dibuixant, en aquests darrers temps, un panorama força nou, encara imprecís, però que ja mostra una lògica prou robusta perquè puguem intentar desxifrar-la.

S’està acabant un llarg cicle social, el que comença amb la Revolució Industrial, es desenvolupa des de mitjans del segle XIX i té com a forces polars fonamentals la burgesia i la classe treballadora. Una forma d’organització que, en l’àmbit de la política, ha marcat com a grans blocs la dreta i l’esquerra, amb uns partits representants, a grans trets, d’aquests dos actors socials. Uns partits que s’han anat alternant i que, almenys des de la Segona Guerra Mundial, han anat configurant, amb avenços i retrocessos, les formes de vida que durant aquests anys hem considerat com a característiques de les societats democràtiques.

La crisi ha posat de manifest la fragilitat d’aquesta forma organitzativa, les esquerdes que l’estan afectant. La crisi no és pròpiament la malaltia, sinó un dels seus símptomes, però tan punyent que ha fet visible, de cop, les falles del subsol. La globalització suposa una mena de desplaçament de l’eix central de la societat; a partir d’aquí, tot ha quedat descol·locat. Ha donat ales al capital, li ha conferit un poder que ha trencat els equilibris precaris i ha fet tremolar les bases d’una convivència que semblava estable; la por, el terrorisme, la marginació de grups nombrosos, ofegats als mars o reduïts a la beneficència, en són el resultat. Massa problemes: el capitalisme ha deixat de ser útil per al progrés de la humanitat, crea més dificultats de les que resol; ja només beneficia un sector molt reduït. Cal trobar altres formes d’organitzar-nos, perquè s’obre un final d’etapa.

Però un final d’etapa complicat: el passat no ha mort i el futur no és aquí, encara. Entre aquests dos pols, oscil·lem en la incertesa. Els dirigents que han dut a terme la globalització, que han portat el capitalisme fins a aquesta fase crítica gairebé letal, inspiren rebuig i desconfiança. Hillary Clinton, o Fillon i Hamon, dels dos grans partits francesos, representen, amb diversos matisos, aquest establishment insuportable. Certament sorgeixen algunes cares noves, com Macron, o Albert Rivera entre nosaltres, que miren de donar un aire diferent a les velles fórmules; tanmateix, representen els mateixos interessos. No enganyen gaire a ningú. A qui votar, doncs?

Les alternatives innovadores es van configurant, però encara estan en fase experimental. En part perquè el que anuncien té, de moment, més caràcter de refús que d’un disseny acabat; en part perquè els qui segueixen gaudint de la festa neoliberal ho combaten tant com poden, fent veure que, fora d’ells, tot és populisme i caos, posant al mateix sac tendències de passat i de futur, davant una població francament desorientada.

Apareixen llavors els salvadors, els representants de les formes encara més antigues, més antidemocràtiques que les del neoliberalisme. És el feixisme? No ben bé, però copien alguns dels seus trets més roïns. És el que ha passat als Estats Units, és el dilema que s’ha presentat a França i en altres països europeus. La UE ens ha portat tot això? Doncs fora Europa. ¿La democràcia corromp els electes? Escollim un amo que mani i posi ordre.

¿S’ha tornat de dretes, la classe treballadora? No, simplement està desesperada, se sent enganyada, vol desfer-se d’aquests arrogants líders tan ben pagats i tan desconsiderats amb l’altra gent. I les alternatives que se li ofereixen són o tirar endavant endinsant-se en territori desconegut, amb els Sanders, els Podem, o França Insubmisa, i de moment només els més joves hi creuen massivament, o refugiar-se en el passat tancant portes i finestres, proclamant el “nosaltres sols”, retornant a un ordre antic fet d’autoritarisme, religió i jerarquies socials inamovibles. Un ordre que no correspon ni a la nostra mentalitat ni al nivell actual de civilitat i que, un cop instaurat, es pot convertir en un malson.

Estem en plena retrotopia. I què és això? Doncs gairebé la darrera paraula de Bauman, un concepte que va utilitzar per designar el contrari de la utopia. La utopia projecta una societat ideal en el futur; la retrotopia imagina que va existir en el passat. Amb una gran diferència: la utopia és progressista i engrescadora, imagina mons millors. La retrotopia és trista, perillosa, retrògrada. I, com s’ha vist, acaba reforçant el neoliberalisme, que, per comparació, sembla menys destructor.

Ara necessitem les utopies, les propostes encoratjadores: trobar una nova manera de produir i distribuir la riquesa, aprofundir la democràcia, limitar els poders del capital. Els intents floreixen entre nosaltres, n’hi ha prou parant l’orella als experiments de la gent jove; expulsada del món d’ahir, no els queda sinó inventar-ne un altre. Cal demanar-los que no defalleixin, que usin la intel·ligència, aprofitant les esquerdes, evitant disputes escolàstiques, deixant de banda els personalismes, actuant unitàriament. Cal ajudar-los a fugir dels temps retrotòpics per acostar-nos, encara que sigui una mica, a les utopies possibles, que ens evitin temptacions que, com ja s’ha vist, poden acabar molt malament.

stats