La lluna en un cove
La protagonista de Siempre hemos vivido en el castillo , una joia de la literatura de misteri, un clàssic nord-americà de la dècada dels 60, es diu Merricat Blackwood, té divuit anys i dues coses molt clares: que tota la gent del poble odia la seva família i que ella vol viure a la lluna. Els únics dies en què baixa al poble a comprar menjar i a canviar els llibres a la biblioteca són els dimarts i els divendres. Aquesta baixada es desenvolupa, dins de la seva ment, com un joc de taula: ella és la fitxa que es mou de la botiga al bar, del bar a la biblioteca, i d'allà fins a la roca negra que hi ha a l'entrada del poble. Si té sort i no l'esclafa cap cotxe o no l'ataca cap falcó, guanya. Si no, mor.
La Merricat no viu sola: la Constance -l'adorada germana gran- i l'oncle Julian li fan companyia. La resta de la família va morir enverinada fa sis anys. Al judici, la Constance va ser absolta per falta de proves i ningú no va pensar a acusar la petita Merricat. No, una nena no pot fer una cosa tan terrible. Però és que no totes les nenes claven llibres a les escorces dels arbres, ni submergeixen estatuetes blaves al riu per assecar-lo, ni repassen cada dimecres els desperfectes de la tanca que protegeix la casa per assegurar-se que estaran sanes i estàlvies una setmana més.
És impossible no caure rendida als peus de la Merricat i no quedar pertorbada per la seva personalitat, com és impossible no caure rendida als peus de Shirley Jackson (1916-1965) i no quedar pertorbada per aquesta novel·la, una metàfora perfecta i inquietant de l'encaix -difícil per a uns quants- entre la ficció i la realitat. O del paper de l'escriptora-nena respecte a la societat, com algú que rebutja el món real i se'n fabrica un altre a base de símbols i bruixeria naïf. Però compte amb les ferides psicològiques d'aquest algú perquè, si són massa profundes, corre el perill de creure-s'ho de debò, que les regles de la ficció i el poder dels símbols poden substituir la vida diària. Pot gosar construir-lo, aquest món inabastable. Anar-se'n a viure a la lluna. Totes les noies saben que no es pot tenir la lluna en un cove. O sí?
