24/11/2012

És la literatura, estúpid!

3 min
És la literatura, estúpid!

Moo Pak és la història d'una conversa en moviment. Al llarg d'una sèrie de passejos pels parcs de Londres que fan el suposat escriptor Jack Toledano i un tal Damien Anderson, i durant els quals el Jack parla i el Damien escolta, anem seguint un fil de pensaments gairebé infinit que salta d'un tema a l'altre, dels joves d'avui i d'ahir a l'aprenentatge del llenguatge en els ximpanzés, de l'amor a la família a l'amor a l'escriptura, de la música antiga i moderna a la filosofia, del miracle que pot ser la lectura de Dante, Stevens, Kafka, Proust, Beckett i Swift a les especulacions sobre la buidor del món contemporani. Si ja arrufen el nas i pensen que aquest no és el seu llibre, s'equivoquen de mig a mig. En el fons, només (només?) parla de la importància capital que pot representar sortir a fer un tomb. Demostra que viure passejant i xerrant amb un amic al costat és, avui, l'única manera de sobreviure en un món en decadència. Una activitat gairebé subversiva.

180 pàgines i un sol paràgraf, escrit amb un domini precís i absolut del llenguatge: hi ha comes i punts que separen oracions, però el conjunt es pot considerar com una sola frase musical. La veu de Jack Toledano ens xiuxiueja a les orelles fins a embriagar-nos i la veu de Damien Anderson -que és qui relata els passejos- s'hi infiltra en moments claus per tallar la conversa i aportar informacions aparentment tan banals com "Va dir", "Vam agafar el camí de sorra" o "Mentre pagàvem el te". El que fan aquestes acotacions és marcar un alto en el camí, canviar de tema o cridar l'atenció sobre el que s'acaba de dir o el que està a punt de dir-se. Com les anotacions en una partitura sobre quan s'ha de prémer el pedal del piano. Perquè si a alguna cosa s'assembla Moo Pak és a una simfonia. Com si descobríssim una partitura amagada de Mozart, no podem evitar aixecar el cap un instant i dir: "Déu meu, com és que no n'havíem sentit a parlar mai, d'aquest llibre?"

La veritable llàstima és que els llibreters d'aquest país no siguin més terroristes, i no posin Moo Pak a la lleixa d'autoajuda. Seria més que curiós veure les cares dels consumidors habituals d'aquest gènere davant de frases com "La gent que mira de satisfer les seves necessitats més profundes a través de l'amistat acaben sense tenir-ne cap ni un, d'amic". El llibre n'és ple, de dards enverinats com aquest. Quina és la diferència, doncs, amb els consells ensucrats típics de l'autoajuda sobre com viure d'una manera més completa i més harmònica amb l'entorn? Perquè Moo Pak -els ho garanteixo- parla de com viure millor, com fruir de cada instant i com lluitar per tenir una vida més intensa, més autèntica i més pura. Com s'ho manega, Gabriel Josipovici (Niça, 1940), per no fer-nos enrojolar quan llegim "No podem aconseguir gran cosa si no ens estimem, i no podem estimar-nos si els nostres pares no ens han estimat"? D'una banda, perquè hi afegeix la sornegueria del jueu descregut, i a continuació deixa anar algun exabrupte que contradiu l'afirmació, però també, i sobretot, perquè tracta cada frase com el continent perfecte per a un pensament destil·lat al màxim. Perquè creu en el llenguatge.

Quan l'apocalipsi maia sigui aquí, els bombers cremin llibres i els ridículs creients en la cultura s'aprenguin cadascú un volum de memòria, no tinc cap dubte que hi haurà qui (els esplèndids traductors del llibre al català i al castellà, per exemple?) recitarà, mentre passeja pel parc de la Ciutadella, coses com "L'omissió d'una coma o la repetició matussera d'una paraula dins d'una mateixa frase són indicatives d'un fracàs moral i de visió". Quan tothom mira cap a l'economia i no entén res, és que és la literatura l'única que encara pot explicar alguna cosa d'aquest fracàs moral i de visió en què estem tots enfangats.

stats